¿On és el gos?

¿Què es pot esperar d'un home com el francès Quentin Dupieux, que en la seva anterior pel·lícula, Rubber, relatava les aventures d'un pneumàtic assassí? Doncs un altre deliri marcià com Wrong, projectat ahir a la secció oficial. Una desconcertant anomalia d'una cosa que podríem denominar posthumor. Com un capítol de Museo Coconut dirigit per Richard Kelly. En qualsevol cas, una alenada de vida (extraterrestre) després d'una nova jornada d'angoixa existencial amb la projecció de les pertorbadores Antiviral, L'home de les ombres (The tall man) i The weight.

Un dia, Dolph es desperta i descobreix que el seu gos Paul ha desaparegut. A partir d'aquesta premissa, Dupieux teixeix un estrany puzle en forma de faula existencial amb l'amor als gossos com a fil argumental. Rellotges que salten de les 7.59 hores a les 7.60; oficines en què plou a bots i barrals; gurus de la comunicació telepàtica entre l'home i el gos... A través d'un portentós catàleg d'experimentacions visuals, Dupieux ens fa viatjar a un univers d'aparença banal i batec surrealista. Una experiència gairebé ufològica per fer-nos veure que hi ha vida més enllà de Mart. Gran Quentin.

Notícies relacionades

Milers de ciutadans aplaudeixen i homenatgen Concha Velasco en el seu últim adeu

El fabulós cas de l’‘Hotel Splendide’, i els edificis contenidors d’històries

'ANTIVIRAL' / L'experiència de veure Antiviral a les 8.15 del matí et deixa necessàriament tocat. Brandon Cronenberg demostra el poder de la genètica i ofereix un angoixant, i molt estilitzat, menú de virus, carn subcutània i agulles hipodèrmiques que bé podria haver firmat el seu pare, David Cronenberg, els anys 70. Brandon utilitza el culte de la societat contemporània a les celebrities per relatar, amb rerefons crític, els avatars de l'empleat d'una empresa biotecnològica encarregada de comercialitzar virus de famosos per compartir amb el públic les seves malalties. Desfici víric.

El concurs va deixar una petita decepció: L'home de les ombres (The tall man). S'esperava més nervi i sadisme del gran Pascal Laugier (Martyrs) en el seu debut americà: un desangelat híbrid d'intriga amb l'Home del Sac i crítica social amb Jessica Biel fugint del seu rol de sex symbol. Però com a sadisme, el del coreà Jeon Kyu-hwan amb The weight, depriment (gairebé de suïcidi) viatge existencial a partir de la trista figura de l'empleat geperut d'un dipòsit de cadàvers. La tesi: som una merda. Val més morts. Tristesa infinita.