Bayona devasta Sitges d'emoció

Una rotunda ovació va acompanyar la fosa en negre de l'últim plànol deLoimposibleen la seva projecció, ahir, al Festival de Sitges. La dramàtica història de supervivència d'una família després del tsunami que va assolar la costa del Sud-est Asiàtic el 2004 va deixar un rastre devastador entre el públic. L'emoció a dolls; el mocador, els mocs, el nus a la gola. Pocs cineastes com J. A. Bayona (Barcelona, 1975) saben com prémer la tecla invisible que activa els ressorts sentimentals. «A mi el que m'emociona és saber que a la gent li ha agradat, i sobretot aquí, a Sitges. Aquest festival és part de la memòria sentimental de la meva cinefília», assegura el director, que ja va obrir el certamen el 2007 amb la sevaopera prima,El orfanato.

«Més enllà del fet queLo imposiblees pugui incloure o no en la categoria del cine del gènere, jo volia que la pel·lícula es pogués projectar aquí. És una manera de tornar-li al festival tot el que m'ha donat», afirma. Aquest diari proposa a Bayona un viatge pel temps: una evocació, un petit quadern de bitàcola sobre la seva estreta relació amb el festival, els seus records, els seus grans moments. El cineasta accepta gustosament. «Jo sóc fill de Sitges».

EL PRIMER RECORD

Aquell críptic titular de Robert Englund

«El meu primer record de Sitges és un dia que anava al col·legi de Sant Andreu i, a l'hora del pati, vaig sortir per comprar EL PERIÓDICO, i no ho dic per fer la pilota. Vaig buscar la pàgina del festival i em vaig trobar amb la crítica de Malson a Elm Street 4. Hi havia una frase al titular que en aquell moment no vaig poder entendre. Robert Englund deia: 'Freddy Krueger representa tot allò que més els agrada odiar als nens de quinze anys, que són els pares'. Em va deixar molt marcat, malgrat que encara no sabia a què es referia».

LA PRIMERA VISITA

Poder veure Bruce Campbell en persona

«El primer cop que vaig venir a Sitges ho vaig fer amb la meva germana. Vam venir a veureL'exèrcit de les tenebres (Army of darkness),de Sam Raimi. El més gran és que hi havia Bruce Campbell [el seu protagonista] per presentar el film. Jo al·lucinava, perquè hi havia al cine Campbell en persona. A més, vam veure un muntatge diferent del que es veuria als cines. Allò va ser una cosa molt gran. Necessàriament havia de tornar».

LA RELACIÓ

El dia que va conèixer Guillermo del Toro

«Una de les coses que no puc oblidar de cap manera és que és aquí on vaig conèixer Guillermo del Toro. Era el 1993. Ell venia a presentarCronosi jo el vaig entrevistar. Treballava en un programa de la televisió del Clot,Per La Kara TV. Li va fer gràcia el meu aspecte físic. Jo devia tenir 18 o 19 anys, però semblava més aviat un nen de 10 amb patilles. Després, amb el temps, ens aniríem veient més vegades. Jo li vaig portar el guió d'El orfanatomentre ell rodavaEl laberinto del fauno perquè el llegís. I va ser a Sitges, precisament, on em va dir que volia formar part de la producció d'El orfanato».

LA CINEFÀGIA

Dormint al

127 de Kike Maíllo

«No me'n recordo de l'any. Només recordo que era quan estudiava cine a l'ESCAC. Dormia cada nit del festival en un càmping als afores de Sitges. Aquell any va ser sensacional. Ens vam ajuntar un grup de gent molt gran: Óscar Faura [director de fotografia d'El orfanatoiLo imposible], Jaume Balagueró, Paco Plaza, Nacho Cerdà... Hi va haver un altre any que vaig venir al festival amb Kike Maíllo. Vam aparcar el seu cotxe, un 127 em penso que era, a prop de l'Auditori i l'utilitzàvem per dormir. Ens empassàvem cinc pel·lícules al dia. És bonic pensar que Kike va obrir el festival l'any passat ambEvai que aquest any jo sóc aquí ambLo imposible.Les càrregues simbòliques dels cercles que es tanquen».

ELS ÈXITS

D''El hombre esponja' a 'El orfanato'

«L'any 2002 vaig presentar a Sitges el meu segon curtmetratge,El hombre esponja. Es va passar en el concurs. Al final de la projecció vaig veure Harry Knowles [creador de la web referencial de cine de gènereAin't it cool news]. El tio estava recolzat en les seves crosses i, alhora, intentava treure's les ulleres per netejar-les. Les tenia completament entelades de tant com havia plorat veient el curt.

Cinc anys després vaig presentarEl orfanato. Va ser molt especial. El film ja s'havia pogut veure a Toronto i a Cannes, però Sitges va ser l'únic lloc on realment em vaig emocionar a l'escenari. Em va costar molt fer la presentació davant el públic».

EL DIA D'AVUI

L'emotiva ovació

Notícies relacionades

Milo Rau, ‘artivista’ total

¿Música en directe o a les deu a casa fent ‘scroll’?

a 'Lo imposible'

«Avui he estat feliç a Sitges. He vingut relaxat:Lo imposibleja s'ha testat amb èxit en altres festivals. Però m'emociona saber que en la projecció del matí la gent ha aplaudit. Gent igual que jo quan veia Tarantino ballar al Retiro mentre passaven una pel·lícula de Gamera i Gozdilla. La gent de casa meva».