"Encara crec en l'ésser humà, sóc així d'ingenu"

Aquests dies,Ricardo Darín (Buenos Aires, 1957) no fa res més que parlar d'“un 'videíto'” deKarlos Arguiñano que ha vist a YouTube. “L'única cosa que sabia d'ell era la seva vàlua com a cuiner. Però no sabia que pensava tan bé”. És aquellaescenaen què el cuiner graciós es posa seriós per dir-los les coses clares als responsables de lacrisi. Quan li comento la que li va caure al catòdic xef des de certs sectors per avivar el foc de la indignació en els seus fogons, el que s'altera és Darín: “¿I qui demana als polítics que es posin en les nostres vides? De cop i volta apareix una veu que defensa el ciutadà i diu el que pensa molta gent. Almenys podrien escoltar-lo, abans de posar-lo a parir”.

És una anècdota que reflecteix bé el Darín del segle XXI. Tip d'amarar-se amb el mateix amor, sota la mateixa pluja i a la llum de la lluna d'Avellaneda, algalant argentíper excel·lència ja no li interessa resultar atractiu. O almenys, no vol que la seva blavíssima mirada ens despisti del que és realment important. A 'Elefante blanco', dirigida per Pablo Trapero, encarna el rector d'una miserable vila portenya a qui les circumstàncies personals i la burocràcia administrativa porten a una crisi de fe.

Per a algú com vostè, acostumat a conquistar dones a la pantalla, ¿què és més difícil d'interpretar, un home que estima una dona o un que estima Déu? No hi ha res més difícil en aquest món que mirar d'entendre una dona. Però la major part el troben atractiu.

¡Això demostra clarament que són difícils d'entendre! [rialles].

¿Com es porta amb l'Altíssim?

No sabria què dir-li. Li puc parlar de la relació que té Déu amb mi, que, fins ara, ha sigut bastant bona. No s'ha portat malament.

¿És creient?

No sóc creient, però sóc molt respectuós amb els que ho són. Quan vius una vida burgesa, acomodada, amb dutxes calentes, amb quatre àpats per dia, amb els teus fills tenint la roba necessària, és molt fàcil no tenir fe. Però quan tot això et falta, a alguna cosa t'has d'agafar. Necessites aferrar-te a alguna cosa per pensar que aquest món pot ser modificat. Jo entenc que la fe neix en l'ésser humà per mirar d'equiparar les coses i mirar de trobar una mica de justícia, en aquest cas, divina.

¿Com creu que rebrà el públic espanyol un Ricardo Darín tan dramàtic i amb alçacolls?

No ho sé. Afortunadament, els espectadors encara tenim la llibertat que ningú ens imposi el que ens ha d'agradar. Per un altre costat, canviar és la meva obligació. He d'oferir diferents costats i perfils, perquè un artista ha d'assumir riscos i no quedar-se acomodat en el lloc en què se sent més calentó. Si ho fes, no em respectaria a mi mateix. He de córrer el risc fins i tot de no agradar, d'això es tracta aquest ofici.

En el seu paper a `Elefante blanco', i en les seves últimes pel·lícules: `Carancho' (Pablo Trapero, 2010), `XXY' (Lucía Puenzo, 2007) i `El secreto de sus ojos' (Juan José Campanella, 2009), aquest canvi sembla plasmar-se en papers adustos i fins i tot antipàtics, allunyats del Darín conquistador. ¿És una impressió o és alguna cosa premeditada?

És una percepció bastant ajustada a la realitat. Jo també ho noto. Però no és una cosa deliberadament planejada. Quan un pren el camí d'explicar històries fortes, s'allunya de la lleugeresa, perquè hi ha tantes coses de les quals hem de parlar, hi ha tants problemes! Al tenir el privilegi de ser reconegut, acceptat i escoltat, em sento obligat a mirar d'afinar millor en quins projectes m'he d'involucrar.

Arran de l'Óscar que va rebre `El secreto de sus ojos', ¿no s'ha plantejat explicar aquestes històries a Hollywood?

Tinc massa feina i massa projectes en el meu propi idioma per pensar en un altre idioma que, a més, no domino.

¿Entén els col·legues de professió que volen triomfar als EUA?

Els respecto. Cadascú és amo de tenir els seus propis somnis i de mirar d'assolir-los.

En el seu cas, ¿quins són aquests somnis?

En tinc dos: ser feliç al costat de la meva família i que els meus fills i la meva dona també ho siguin. El meu altre somni, que és el que m'apassiona i em desvetlla, és que aquest món es miri a si mateix, reflexioni i tracti de redreçar-se, no m'agrada com van les coses. No m'agrada aquesta desproporció, aquesta acumulació tan injusta i perversa de la riquesa en mans d'uns quants i que cada dia siguin més les persones que pateixen sofriments.

Parli'ns del primer. ¿Està més a prop de ser una realitat?

Quan encadenes una feina rere l'altra et queda molt poc temps per estar amb la família. Em sembla que he de començar a seleccionar una mica més i espaiar una mica més la feina, perquè veig que els meus fills creixen i comencen a partir. Jo no estic corrent cap carrera particular, així que crec que la vida em suggereix que em prengui les coses amb un altre ritme i amb una altra dinàmica perquè, a vegades, m'adono que em passo tot el temps treballant... i això no pot ser. He deixat molt de temps la meva dona sola, malgrat que jo sé que no ho passa malament.

I això és greu, és clar.

¡Imagini's! Un dia arribes a casa i resulta que n'hi ha un altre posant-se la teva bata [rialles].

El seu segon somni és més utòpic.

El que molesta més és que sembla que el món no n'ha après i ens continua sotmetent als mateixos problemes: seguim sent fills del mercat. Hi ha uns senyors graaaaaassos, que componen unes empreses que s'anomenen 'hooooldings', que ni tan sols tenen bandera, i que són els que ens sotmeten perquè tota l'estona estiguem supeditats a veure què passa amb el dòlar i què passa amb l'euro mentre ells s'enriqueixen. No creguis ara que amb el que va passar el 2009, per exemple, tots aquests diners van desaparèixer: el que van fer va ser canviar de mans. I no m'agrada tampoc el que estem fent amb el planeta. Però li demano que m'aturi aquí, perquè si em poso amb les coses que em desagraden de la nostra relació amb el medi ambient no torno mai més.

¿Queda esperança?

Sí, si les persones que poden prendre decisions s'animen a connectar-se entre si. Encara crec en l'ésser humà, sóc així d'ingenu.

¿Encara creu en el cine?

Sí, és clar. El cine té el poder de transformar pensaments, sentiments i emocions. Si les idees que s'expressen a través del cine o del teatre són expressades amb claredat i bon cor, poden transformar el públic. D'això depenem.

¿Li ha passat una cosa semblant amb el rodatge d'`Elefante blanco'?

Després de veure la pel·lícula, molta gent escriu als blocs i hi aboquen les seves experiències i les seves sensacions, i molts parlen d'obrir els ulls, i del procés transformador, d'anar en contra de la discriminació, de posar-se en el lloc dels altres, de mirar de comprendre'ls abans de criticar i jutjar-los.

L'univers de la `villa' és molt particular de Buenos Aires: ¿com creu que reaccionarà l'espectador espanyol davant `Elefante blanco'?

Suposo que causarà un fort impacte, com aquí, o potser més, per la distància i perquè a Espanya afortunadament no es coneixen aquest tipus d'assentaments barraquistes.

No es pensi. No fa gaire, EL PERIÓDICO titulava amb un categòric: `Torna el barraquisme a Barcelona'. En realitat, sembla que només va marxar durant les olimpíades.

És el mateix que està passant a Rio de Janeiro: sembla que s'ha de netejar cada vegada que vénen els estrangers a mirar-nos. De fet, sense el mateix nivell de violència, és fàcil traçar paral·lelismes entre els treballadors socials argentins i els espanyols i els seus conflictes amb la jerarquia eclesiàstica. És que l'Argentina té una estructura social molt semblant a la d'Espanya. L'Església ha tingut, té i tindrà un poder extraordinari. No només perquè té una gran quantitat de creients, no només perquè existeixen moltes esglésies i treballadors de l'església, sinó perquè hi ha molta gent de fe, molt creient, fins a tal punt que, a vegades, és difícil distingir entre el que són les institucions eclesiàstiques i el que són les institucions de poder de l'administració i el govern de torn. Estan directament relacionades: o perquè s'avenen o perquè no s'avenen, però una està parlant constantment de l'altra.

¿Fins a quin punt ha canviat la seva opinió sobre el barraquisme el fet de conviure amb els seus habitants durant tres mesos de rodatge?

Arriba un moment en què, pel contacte diari, acabes coneixent el nom de les persones, els noms dels seus fills, quins són els seus problemes personals, quines coses els afecten, què és el que necessiten, quines són les seves frustracions, els seus sentiments... Això t'acosta molt als desafavorits i aprens a veure i a viure la vida d'una altra forma. És una experiència alliçonadora que ens aniria bé a tots, sobretot als que ens queixem de coses per les quals no ens hauríem de queixar.

¿El rodatge va ser tan perillós com es diu?

Quan un parla de les 'villes' pensa que el 95% dels seus habitants són narcotraficants, i és exactament al revés. El 95% de les persones intenten lluitar, treballen a més no poder, són decents, porten els nens al col·legi, intenten superar-se dia a dia i lluitar contra les adversitats. Només hi ha un 5% o menys de delinqüents o paios que viuen la vida d'una altra manera. Desgraciadament, són els que surten als mitjans de comunicació i ens fan creure que formen la totalitat de la composició demogràfica d'una 'villa'. Així que aquell 95% es va sentir recolzat i ajudat per la història que explicàvem i, com que a més, van formar part del treball actiu de la pel·lícula, va ser com un doble respir, perquè van sentir que estaven podent explicar la seva pròpia història. Ho feien a través d'altres, però amb les seves pròpies armes. A mi i a tot l'equip ens van ensenyar un munt de coses, no només humanament sinó també professionalment, perquè d'això es tractava el personatge que tenia entre mans.

Com a ciutadà d'un país “rescatat” en el seu moment, ¿ens pot dir com se'ns presenta el futur?

El rescat no és més que una soga més gruixuda.

Vostè va tractar el tema de les conseqüències de la recessió a `Nueve reinas' (Fabián Bielinsky, 2000), en què l'acció transcorria poc abans del 'corralito'... ¿Creu, com alguns dels seus compatriotes, que Espanya està abocada a repetir aquella situació?

Em sembla que, afortunadament per a Espanya, no es tracta del mateix cas. La diferència que existeix, com a sensació tèrmica, és que a l'Argentina hi ha tanta gimnàstica de crisi i que, quan ens en toca una nova, ens preocupem i ens espantem, però tampoc pensem que és la fi del món. A Espanya, ara, tothom està massa atemorit i això no és bo, perquè la por és el que ens petrifica, el que impedeix que ens moguem. El món sencer està molt convulsionat, però no hem d'espantar-nos de res. El que passa avui en un lloc, demà pot passar en un altre, hem d'estar preparats. Això ens ensenya que mai hem de dir d'aquesta aigua no en beuré.

Notícies relacionades

‘People have the power’

BCN renovarà escenaris per a grans cites musicals

¿Algun consell per a Espanya d'un “gimnasta de la crisi”?

L'única cosa que espero de debò és que pugui sortir ràpid d'aquesta crisi, que els seus governants es posin les piles i s'adonin de quines són les trampes, i que no segueixin estrenyent el cinturó per on no l'han d'estrènyer: no es poden fer retallades on no es resisteixen les retallades, s'han de fer en altres bandes.