Els 'trials' són inviolables

Veure com els atletes joves compleixen els seus somnis és sens dubte el plaer més gran dels Jocs Olímpics. No em refereixo a les grans estrelles. Parlo de les persones que lluiten per formar part de l'equip i després assaboreixen cada un dels moments dels Jocs.

Em refereixo a atletes com Andrew Valmon i Chip Jenkins. És cert que són poc coneguts entre els aficionats a l'esport, però tots dos van superar els últims trials olímpics (proves de selecció) dels EUA i s'han col·locat en una posició que pot permetre'ls obtenir una cosa molt especial. Després de sobreviure a una de les proves més dures dels trials, la carrera de 400 metres, es van fer mereixedors de l'emoció i esperança que els embarga.

Valmon va avançar el recordman mundial Harry Butch Reynolds en els últims cinc metres i es va col·locar en quart lloc, adjudicant-se un lloc en l'equip del relleu de 4x400 metres. Valmon ja va ser membre de l'equip dels EUA el 1988, però ara, amb el predomini dels nord-americans en els relleus, aquesta podria ser la seva primera oportunitat de córrer en una final olímpica.

Jenkins va córrer bé durant diversos dies de preliminars en els trials i va acabar en setè lloc. En condicions normals, no hagués aconseguit participar com a reserva per al 4x400, però amb l'absència de Reynolds a causa d'una suspensió per dòping, Jenkins s'ha classificat per als seus primers Jocs com a sisè membre de l'equip de relleus; és a dir, com a reserva. Va ser un gran èxit per a un atleta que s'ha passat anys perseguint la idea de ser olímpic, com el seu pare.

Robar l'oportunitat

Però ara Mel Rosen, el seleccionador nord-americà d'atletisme, ha parlat d'un canvi en l'equip que robaria a Valmon i Jenkins la seva oportunitat. Rosen vol substituir Valmon per un atleta que ni tan sols va competir en els 400 durant els trials, fet que suposaria l'eliminació del lloc que ocupa Jenkins. En un moment en què Rosen hauria de brindar confiança, no fa més que generar turbulència, i sembla que el problema es deu a un conflicte d'interessos.

Rosen figura en la nòmina de la firma Nike i fa anys que presta els seus serveis com a assessor de l'empresa esportiva. Michael Johnson, un dels atletes destacats patrocinats per Nike, va decidir no córrer els 400 metres durant els trials, però vol estar en l'equip de relleus. Rosen ha dit personalment a diversos atletes i altres persones de la casa que Johnson complirà el seu desig.

He estat a Itàlia, participant en la meva última competició abans dels Jocs de Barcelona. Personalment, no participo en el 4x400, i el cert és que m'agradaria mantenir-me allunyat de l'assumpte, però penso que és important que la gent sàpiga el que està succeint entre bastidors.

El que pretén fer Rosen és totalment injust per als que van córrer els 400 metres i també per a qualsevol altre atleta que volgués competir en proves futures. Els atletes haurien de guanyar-se la seva classificació per a les proves en què volen competir. La normativa escrita de l'equip nord-americà concedeix a l'equip d'entrenadors l'última paraula en la selecció dels equips de relleus, però la tradició i la justícia dicten que haurien de córrer els quatre primers dels trials.

No està gravat en pedra. Es pot substituir un atleta lesionat per un reserva. I el procés es complica encara més pel fet que els membres d'un equip de relleus poden canviar-se en tres carreres i abans de les finals. Això podria resultar en un equip guanyador amb sis membres.

Però l'ordre d'arribada en els trials sempre hauria de tenir tot el pes possible. Rosen ha entrenat altres seleccions nacionals, inclosa la dels Jocs del 1984, i hi va participar amb els quatre primers. Poc després que el designessin entrenador de l'equip del 1992, va dir que de nou seleccionaria els quatre primers. Ara no tindria sentit un enfrontament. Però l'equip es nega en un mar de polèmiques.

Sense pressions

Rosen diu que vol que Johnson corri perquè és un dels millors homes del món en el 400. Steve Miller, l'home de Nike encarregat de l'atletisme, diu que l'empresa no ha pressionat Rosen. Però la relació entre Rosen i Nike ha provocat que els que són presents en el circuit de l'atletisme comencin a qüestionar-se moltes coses.

Encara que Nike no hagi pressionat directament Rosen --és difícil saber-ho amb seguretat--, ¿no és possible que se senti influït per la seva lleialtat a l'empresa? ¿Està bé que un entrenador olímpic tingui un contracte amb un patrocinador important d'alguns atletes, però no d'altres, mentre selecciona entre ells?

¿I la decisió de Johnson de no córrer els 400 en els trials? Va pressionar durant mesos per canviar l'horari i poder competir tant en el 200 com en el 400, en els trials i els Jocs. Després, es va retirar de la prova dels 400. ¿Què sabia Johnson de les seves possibilitats de córrer el relleu abans de prendre la decisió?

No hi ha dubte que Johnson és un atleta genial. Participa a Barcelona com a favorit per guanyar una medalla d'or en els 200 metres, i ocupa el primer lloc en la classificació mundial dels 400 metres. Però decididament no es mereix cap tractament especial. Ningú se'l mereix.

El que Johnson desitja és el mateix que si jo anés als trials, només competís en longitud i després tingués previst classificar-me per a l'equip del 4x400, o per a les proves individuals dels 100 o 200 llisos. Jo he guanyat els Jocs en aquestes competicions i he batut diversos rècords en cada una, així que, segons la forma de pensar de Johnson, ¿per què no?

La resposta és senzilla. Les coses no haurien de ser així.

Amb o sense Johnson, aquest equip de 4x400 hauria de ser el millor de la història. En els trials, Danny Everett, un dels meus companys d'equip al Santa Monica Track Club i medallista de bronze als Jocs del 1988, va córrer els 400 metres més ràpids dels EUA i va batre el segon temps més ràpid de tota la història (43.81 segons). El van seguir Steve Lewis, el campió olímpic del 1988, que també corre per al Santa Monica; Quincy Watts d'USC, el campió nacional universitari; i Valmon, guanyador de la medalla d'or en l'equip de relleus del 1988, però que a Seül va córrer només les eliminatòries, no a la final.

En els trials, l'endemà de la final dels 400, Lewis es trobava en un hotel de Nova Orleans firmant els documents que el convertien en membre de l'equip olímpic, quan se li va acostar Rosen per parlar-li dels relleus. Li va dir a Lewis que correria en totes les preliminars i a la final, i que Johnson substituiria Valmon abans de la final.

Dret a córrer

Lewis es va molestar al sentir que Rosen volia que Johnson corregués després d'haver ignorat els 400 en els trials. Valmon s'ha guanyat el dret a córrer. I encara que Johnson competís en relleu, ¿per què hauria de córrer les preliminars Lewis, el campió olímpic i segon classificat, mentre Johnson, que no s'havia classificat, descansava per a la final? En aquell moment, Lewis no tenia ganes d'enganxar-se en una llarga discussió amb Rosen i va decidir ajornar el tema.

Altres atletes, a més dels seus entrenadors i agents, van començar a assabentar-se del que Rosen havia dit, i ningú excepte Johnson i Nike s'alegraven d'això.

Els altres corredors han abordat Everett i Lewis un per un per veure com afrontarien la situació. Valmon i Jenkins són els més afectats, això és clar. Els seus llocs es veuen directament amenaçats. Però Everett, Lewis i Watts també estan molt molestos per la situació i s'han compromès a fer el que puguin per recolzar Valmon i Jenkins.

No volen enfrontar-se per interessos individuals. Volen lluitar per mantenir la integritat del procés de selecció.

Notícies relacionades

Preparat per guanyar

Linford em va emocionar

S'ha parlat d'un possible acte de protesta, i encara que no se sap exactament com es portaria a terme, és evident que el resultat podria ser nefast: la pèrdua d'una medalla d'or tan esperada. ¡Quina llàstima!

Tan a prop dels Jocs de Barcelona, els atletes no haurien de veure's obligats a lidiar amb una situació com aquesta. No haurien de perdre el temps debatent el tema de Rosen i Nike buscant la millor forma de protestar. Haurien d'estar tranquils, concentrats en la competició més gran de les seves vides.