La diva arribada del fred

La localitat siberiana d'Irkutsk (Rússia) no és precisament un lloc conegut per la tradició techno, però des de fa un temps és un nom d'ús comú entre els aficionats a l'electrònica. El motiu: hi va néixer la dj, productora i ocasional cantant Nina Kraviz, revelació recent de la música de ball que aquest any és un dels noms esperats del festival Sónar (divendres 15, SonarDôme, 21.00 h).

«Tots els meus amics escoltaven música pop, però jo preferia el house de Chicago i el techno de Detroit», explica Kraviz en un anglès càndid via telefònica. «Vaig descobrir aquesta música a mitjans dels 90, escoltant un programa de ràdio que es deia Garage. Després d'escoltar un tema d'Armando [pioner de l'acid house] em vaig enganxar a aquesta mena de música». La seva era una passió solitària. «Ningú entenia la bellesa del bucle», diu, i riu. «Vaig estar casada fa temps. I quan em pregunten què va fallar, a vegades sento la temptació de dir: 'el meu marit no entenia la bellesa del bucle'. ¡És un clar motiu de divorci!».

ODONTÒLOGA A MOSCOU / Uns anys després de la seva epifania electronicoradiofònica, Kraviz deixava Irkutsk per recórrer 5.000 quilòmetres i plantar-se a Moscou, on va estudiar odontologia. A la vegada que arreglava dentadures escrivia en premsa, sobretot per tenir l'oportunitat de conèixer els seus ídols: Afrika Bambaataa, Jeff Mills… D'aquí va passar a les agències de relacions públiques, més tard a les cabines de dj, i després de passar per la Red Bull Music Academy es va estrenar en la música amb el trio My-SpaceRocket i l'interessant tall disco-noir Amok.

Però Kraviz ha aconseguit notorietat, sobretot, amb la seva carrera en nom propi, que, després d'alguns singles ben rebuts -la diatriba techno contra l'amor Pain in the ass, I'm week i Ghetto Kraviz- i col·laboracions amb gent com DJ Jus-Ed i Sascha Funke, ha desembocat aquest any en un primer àlbum contundent però càlid, sexi però cerebral, hedonista però melancòlic.

Editat pel celebrat segell Rekids, Nina Kraviz tan serveix per a un dissabte (a la pista) com per a un diumenge (a casa). ¿Amb quin paisatge al cap compon Nina? «No ho sé», diu ella. «En realitat no penso en resultats. Només segueixo les meves guspires d'inspiració, alguna idea casual… De fet, crec que si persegueixes uns resultats concrets, es perd la màgia de la música». És música càlida; un altre disc per treure la raó als que titllen l'electrònica d'excessivament automàtica. «M'agrada usar equip analògic. No m'agrada la música que sona massa neta, gairebé com si fos plàstic. Prefereixo una mica d'imperfecció. Com si la música no estigués acabada d'acabar». El director finlandès Aki Kaurismäki deia una cosa semblant en relació amb el cine: amb els materials digitals es perd la màgia del revelat fotoquímic. Els bells accidents que es poden arribar a produir. «Hi estic d'acord. És com sexe fals, com softcore».

Notícies relacionades

L’armari de les tribus urbanes dels 2000: decàleg d’estils, del glamur Y2K a l’estètica emo, indie i K-pop

Les 5 claus del ‘Lux tour’, la gira que ha posat Rosalía en el centre de la conversa

Per a les lletres i les veus -estem davant un disc de cert esperit pop-, Kraviz també aposta pels primers cops de creativitat. Sense escriptura prèvia. «No treballo gaire les lletres. En temes com Choices o Fire, canto el que se'm va acudir en la primera presa. La creativitat té un toc misteriós i, en fi, vull respectar-lo. Em fascina com les veus i les emocions poden aparèixer perfectament formades al teu cap pel camí». No obstant, no desdenya un futur de cantautora pop a l'ús: «En els meus somnis gravo un disc clàssic a l'estil del Hounds of love de Kate Bush».

Vegeu el videoclip de 'Ghetto Kraviz' amb el mòbil o a e-periodico.cat