Dominique A: «No temo quedar-me sense idees musicals»

El músic de Nantes, un sòlid pilar de la cançó francesa dels últims 15 anys, acaba de llançar el seu desè disc, Vers le lueurs. L'estrena dissabte 2 de juny al San Miguel Primavera Sound, al Fòrum.

-Parli'm dels mesos previs al naixement del disc: quan encara no hi ha idees i, potser sí, certa ansietat.

-Conec aquesta sensació, però amb el temps he après a no preocupar-me'n gaire. És una situació estranya i, alhora, excitant. Pots passar-te mesos sense res entre mans. I, amb sort, al cap del temps, tens una cançó i potser intueixes que aquesta és el punt de partida d'una cosa nova.

-¿No existeix la temptació, per pura por de patir sequera creativa, de donar per bona qualsevol cançó?

-No em fa por quedar-me sense idees musicals. Per mi, crear música és ajuntar-te amb unes persones i tocar. Si trobo la gent adequada, la música sorgirà. Només em fa por quedar-me sense idees per a les lletres. A les lletres dels meus discos pots trobar temes que reapareixen, però sempre necessito trobar una nova manera d'explicar-me, un ambient literari per escriure les lletres.

-El seu anterior disc, La musique, sonava fosc, fred i metàl·lic. Aquest està ple de llum i fa olor de camp.

-Si les coses van com han d'anar, al final de la gira ja tinc una idea clara d'on vull anar en el pròxim disc. I la idea sorgeix quan m'avorreixo de tocar d'una manera concreta. El meu mètode és situar-me al costat oposat d'on era el disc anterior, sense negar el que vaig fer abans. Vull que cada disc representi una de les meves intencions. Amb els anys, tindré prou discos i junts representaran el meu gust musical complet.

-Els primers segons de Vers le lueurs anuncien el so del disc. Com un titular: hi ha flautes i rock.

-Sí, ho faig sempre. Els primers 20 o 30 segons han d'explicar tot el que escoltaràs al disc. És com la primera escena d'una pel·lícula o el primer paràgraf d'una novel·la.

-Sempre està insatisfet amb la seva veu. En aquest disc sona més jove. Però, és clar, a la majoria de cantants els agrada que la seva veu envelleixi...

-¡Jo també ho voldria! Aquí he intentat que soni senzilla i natural: com en un bon dia de concert. M'agradaria tenir la de Johnny Cash, però aquesta és la meva veu. La veu humana és una cosa rara: diu massa d'un mateix. Per això sempre és tan incomodant.

-¿Com l'afecta treballar en un negoci com el discogràfic, que, quan vostè reapareix cada tres anys, té una salut més crítica?

Notícies relacionades

L’armari de les tribus urbanes dels 2000: decàleg d’estils, del glamur Y2K a l’estètica emo, indie i K-pop

Les 5 claus del ‘Lux tour’, la gira que ha posat Rosalía en el centre de la conversa

-Fa sis anys vaig publicar L'horizon i vaig dir: potser és el meu últim disc físic. Vaig tornar a dir-ho amb La musique. I ara torno a pensar-ho, així que: ¡seguim treballant! Per altra banda, acabo d'editar un llibre, Y revenir. Ara tinc la música i la literatura. Potser això canviarà la meva perspectiva sobre com fer música.

Vegeu el vIdeoclip de 'Rendez-nous la lumière ' amb el mòbil o a e-periodico.cat