Festival de cine de Cannes

L'assassí més atractiu

Brad Pitt enlluerna amb el seu paper de criminal a 'Killing them softly', d'Andrew Dominik

Brad Pitt, ahir, davant d’una fotografia de Marilyn Monroe, que protagonitza el cartell de Cannes.

Brad Pitt, ahir, davant d’una fotografia de Marilyn Monroe, que protagonitza el cartell de Cannes. / REUTERS / ERIC GAILLARD

3
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

És el que té ser una estrella: Brad Pitt va arribar a Cannes i de sobte, després de tres dies llargs i depriments, va deixar de ploure -quan el principal tema de conversa en un festival no és el cine sinó el clima, malament-. De fet, l'home té un carisma tan obvi que dels cabells li emanaven raigs de sol. L'abisme que separa aquesta versió de si mateix de la que ofereix aKilling them softly, el furiós thrillerque ahir va presentar a concurs en el certamen, demostra fins a quin punt s'ha convertit, a més, en un gran intèrpret.

«Interpretar un assassí m'incomoda menys que interpretar un personatge racista», deia Pitt a la premsa. Per descomptat que hi ha assassins i assassins, i el que aquí interpreta ell és un amb maneres. Prefereix no matar persones que coneix, perquè s'arrosseguen i supliquen per la seva vida. No és agradable per a ningú. Ell prefereix donar a les seves víctimes l'oportunitat de morir suaument. A això es refereix el títol de la pel·lícula, tan inapropiat com ple d'ironia perquè, en el ferotge món que retrata, només es mor de manera brutal i atroç.

«M'agrada la violència a les pel·lícules. ¿Com es poden mostrar els drames si no és amb violència?», va explicar el director Andrew Dominik, que ja va col·laborar amb Pitt aL'assassinat de Jesse James comès pel covard Robert Ford (2007). «Els contes de Grimm són violents però difonen un missatge als nens. És una mica el que faKilling them softly, perquè deixa clar que matar comporta un sentiment de culpa». Però hi ha un altre missatge molt més poderós.

«Estem sols», sentencia Pitt a la pel·lícula mentre, de fons, des d'un televisor, Obama llança proclames sobre esperança, unitat i igualtat després de guanyar les eleccions del 2008. I mentre contempla l'assassí Jackie Cogan perseguint i eliminant un parell d'insensats que van robar a la màfia, Dominik també intenta demostrar fins a quin punt era buit de significat aquell discurs electoral.Killing them softlyés el reflex del penós estat actual d'un país i per extensió de tot el món, desatès i traït pels seus líders.

RETRAT DE LA REALITAT / En altres paraules, Dominik no fa ni més ni menys que el que el filmnoirsolia fer fins que va deixar de fer-ho, retratar la realitat social que determinava les desesperades situacions dels seus personatges i que d'alguna manera legitimava el crim, o gairebé, com a forma de guanyar-se el pa. El problema és que en fa un gra massa. La pel·lícula és tan plena d'al·lusions a la campanya electoral i a la crisi econòmica -«Amèrica no és un país, és un negoci», etziba Pitt al final de la pel·lícula, per si a algú no li havia quedat clar- que en alguns moments un se sent com si l'hi estiguessin cridant a l'orella amb un megàfon. En els altres moments, afortunadament la majoria, el subtext polític es limita a aportar la ràbia, el cinisme i el nihilisme que proporcionen aKilling them softlyel seu salvatge poder.

Notícies relacionades

LLEUGER LOACH / Ken Loach es va convertir ahir en el director que més vegades ha participat en el festival: 11, ni més ni menys. El seu nou treball, The angels' share, és un retrat de gent jove que intenta escapar-se a la desesperada de les seves dramàtiques circumstàncies. És un tema que el britànic ja ha tocat diverses vegades en el passat, i aquí se situa més a prop del registre desenfadat deLooking for Eric que del dramatisme deSweet sixteen.

És una llàstima que, per fer-ho, hagi de recórrer a acudits de pets i vòmits o burlar-se per sistema d'un dels seus personatges, un ignorant que no sap qui és la Monna Lisa. En tot cas, les rialles i el to lleuger general no aconsegueixen dissimular tota una col·lecció de nyaps argumentals que Loach i el guionista Paul Laverty justifiquen definint la pel·lícula com una faula. En tot cas, s'ho haurien d'haver treballat una miqueta més.