Praga la catalana

Els llibres, a més d'entretenir, ajuden a dibuixar les imatges mentals d'una cultura. Si la Barcelona que tenim al cap no seria la mateixa senseVida privadao sense les novel·les deRodoreda,si València té el seu gran retrat aEls treballs perdutsdeJoan-Francesc Mira,el mateix passa amb ciutats com ara Sant Petersburg, queMontserrat Roiganostrà per sempre ambL'agulla daurada, o Praga, queTeresa Pàmiesva cosir a la literatura catalana i al nostre record col·lectiu del segle XX ambTestament a Praga, premi Josep Pla 1970. El llibre, signat perTeresaiTomàs Pàmies,és un homenatge al pare, activista republicà exiliat, però en el diàleg epistolar acaba convertint-se en reflexió sobre el que queda de la militància i en testimoni que el món canvia i no s'atura. L'esforç per vindicar aquella generació que va voler un país radicalment diferent del que s'havien trobat continuà ambQuan érem capitans(1974) iQuan érem refugiats(1975). Però laTeresa Pàmiesescriptora sumà després a la seva aposta pel record contra l'oblit, per la paraula contra el silenci, un altre vessant més proper a la crònica de fets menuts que sovint passen per alt, presents en una novel·la comLa filla del gudari(1997) o sobretot als guions aplegats aCoses de la vida a ritme de bolero(1993), magnífic testimoni de la combinació de tendresa i compromís quePàmiesha sabut fer com poca gent més.