Winterson es confessa

L'escriptora anglesa Jeanette Winterson (Man­chester, 1959) compta a la Gran Bretanya amb un gran prestigi literari que no té el seu equivalent a Espanya més enllà dels cercles feministes o específicament gais

-on és una de les deesses de l'altarqueer-, tot i que aquí les seves obres han estat publicades en el passat per Edhasa i que els últims anys Lumen es­tà recuperant els seus millors treballs i llançant-ne els últims. Aquí s'enquadra¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal?, llibre de memòries que podria ser la cara B de moltes novel·les de l'autora, però en especial de la que la va donar a conèixer,Fruta prohibida, que no només li va atorgar popularitat sinó que a més va ser coronada amb una adaptació per a la BBC en format minisèrie.

Fruta prohibidaconvertia en ficció la dolorosa infància de Winterson gràcies a la seva prosa inconfusible i lírica. Ella va ser filla adoptiva d'una parella de fanàtics religiosos de molt escassos recursos econòmics que als 16 anys va decidir tallar les tòxiques relacions amb la mare -una dona deprimida que imposava les lleis a la família: els llibres i les mostres d'afecte estaven prohibits-, i va marxar de casa per estudiar a Oxford amb una beca. Quan va confessar que s'havia enamorat d'una noia, la seva mare li va deixar anar la frase del títol.

La vida privada de l'escriptor és un dels gèneres favorits de la premsa britànica, desitjosa de treure a la llum tots els seus secrets. La vida de Winterson ha animat bastants reportatges, no sempre en els tabloides, en especial les (triangulars) relacions que l'autora va mantenir als anys 80 amb l'agent literària Pat Kavanagh, dona de Julian Barnes. Kavanagh va deixar el seu marit per Winterson durant un temps i després va tornar amb ell. La història, de rebot, va servir d'estímul inspirador a dues notables novel·les:El lloro de Flaubert, firmada pel seu marit, iLa passió, l'encès homenatge de la seva amant.

Els detalls d'aquest afer no apareixen en el llibre. Winterson salta des de la seva adolescència rebel fins a la maduresa dels seus gairebé 50 anys, sense amagar les seves últimes històries sentimentals ni els seus detalls: la ruptura amb la directora teatral Deborah Warner la va portar el 2008 a un fallit intent de suïcidi que va alimentar bastants articles de premsa.

No obstant, lluny del mer esperit exhibicionista (que hi és), del que vol parlar Winterson és d'una altra cosa. De la complexa reconciliació adulta amb la seva mare adoptiva ja desapareguda. «Era una dona molt solitària. Una dona solitària que desitjava que una persona la conegués. Crec que ara la conec, però és massa tard», escriu. I de la posterior trobada, escrita a temps real en el llibre, amb la seva recuperada mare biològica -a qui fins aquell moment creia morta-, que la va abandonar perquè tingués «un pare i una mare».

Notícies relacionades

Valente torna a l’univers de la família amb la comèdia ‘Amnèsia’

Zendaya i Rosalía causen sensació a la gala del Met

AGRADABLE / Ann, la nova mare, li resulta a Winterson directa i agradable (amb l'afegit d'un germanastre igualment receptiu), i ella no demostra la menor suspicàcia amb la seva sexualitat. Però també és algú a qui no coneix en absolut. «He llegit un munt de relats emotius sobre el retrobament. Res d'això es correspon amb la meva experiència ... No sento una connexió biològica».

L'escriptora, com altres autores que també han abordat una experiència semblant, A. M. Homes sense anar més lluny, acaba reconciliant-se amb la seva història. Per dolorosa que aquesta pugui ser és el que ha acabat creant la seva identitat.