Mor als 68 anys Enric Barbat, un dels Setze Jutges

ElcantautorbarceloníEnric Barbat, sisè membre del grupEls Setze Jutges i un dels integrants del moviment de laNova Cançó,ha mort als 68 anys d'edat aMenorca, on vivia des dels anys 70. Segons ha confirmat una de les filles del músic, Barbat, mort dissabte al migdia al seu domicili a la localitat de Sant Lluís víctima d'un atac al cor. El funeral se celebrarà dilluns a les 13.00 hores.

Barbat vivia retirat a Menorca, des d'on va produir els seus últims discos, entre els quals hi ha Núvols de setembre i Rh+. Una de les seves últimes aparicions públiques va tenir lloc en l'entrega, el 13 d'abril del 2007, de laMedalla d'Honor del Parlament als Setze Jutges per la seva contribució a la cultura catalana. Aquesta distinció va ser concedida al grup per la seva contribució al coneixement de lacultura catalana, l'impuls al moviment de la Nova Cançó i la normalització de l'ús del català en el món de la música moderna en els anys de la clandestinitat.

Extensa activitat professional

El seu últim treball discogràfic va ser Camí de tornada, editat el 2010, amb temes comTemps opac, Viatge iAprenent, que Aprenentse sumava a l'anterior sèrie de discos com El sac del nòmada (2007),Camins privats (2005) iQuatre(1983), entre altres.

Notícies relacionades

Sophie White, terror i malaltia mental

Quan dir la teva veritat es converteix en càstig

Nascut a Barcelona el 1943, Barbat va ser elsisè dels Setze Jutges, grup al qual va aportarla seva veu i la guitarra des del seu debut el 1963. Va créixer durant la postguerra i va debutar a la Facultat de Dret de Barcelona amb la cançó titulada originalmentLa Sirena, que el va animar a seguir cantant durant la següent dècada, de granactivitat professional i en què va escriure un centenar de temes, que va interpretar en actuacions per tot Catalunya, i també Madrid, Saragossa, París, Tolosa i Marsella.

El 1970 va presentar un conjunt de recitals alCine Alexis de Barcelona, sota la direcció artística deJoan de Sagarra i acompanyat pel baixista Jordi Clúa, donant lloc al concepte de recitals de butxaca. Posteriorment es va bolcar en els tangos. En va traduint alguns al català, època que va culminar amb un disc i un espectacle --Tango--, realitzat amb Guillermina Motta.