'London Boulevard', cine negre sense tensió

El primer film com a director de William Monahan, guionista dethrillerscomInfiltrats, Red de mentirasiAl límite,pretén balancejar-se entre dues tendències i èpoques pel que fa al gènere, el cine policíac britànic dels anys 60 i el cine negre nord-americà més clàssic, el de la dècada dels 40 i 50. En aquest punt, entre les dues opcions estilístiques, argumentals i morals ben diferents, es desajusta la proposta de Monahan: hi ha una mica de tot i molt de res aLondon Boulevard.

Notícies relacionades

Protección Civil de Catalunya dona llum verda als concerts de Bad Bunny i El Último de la Fila

Marc Colell: «Molts anys abans d’escriure ja em sentia escriptor. En la vida, potser només fa falta estar convençut d’alguna cosa»

Els personatges són relativament interessants, tot i que no sorprenents. Així, l'exconvicte que encarna un estoic Colin Farrell, el clàssic perdedor que intenta regenerar-se però no pot esquivar els perills de la seva anterior vida i acaba embrancat en una espiral de violència. Menys interessant, a l'estar mal descrit, és el personatge de Keira Knightley, una estrella cinematogràfica plena d'inseguretats que viu reclosa en una mansió londinenca mentre els paparazzi fan cua a l'entrada de la vivenda. I encara menys l'individu que vetlla per ella, David Thewlis, una mena de hippyd'altres temps que, en un moment donat, mostra una inusual sang freda per disparar o tallar colls. Més aconseguit és el pervers de la funció, Ray Winstone, un gàngster que disfruta amb el dolor dels altres i que intenta reclutar el protagonista amb resultats funestos per a tots.

M'aturo en els personatges perquèLondon Boulevard és una pel·lícula apuntalada en ells, sense un clima ben dibuixat -unfilm noir sense clima, sense tensió, sense atmosfera, és menysfilm noir- ni situacions que aclaparin, sorprenguin o inquietin l'espectador.