CRÍTICA
'La voz dormida', dins i fora de les presons
Tràiler de ’La voz dormida’. /
Dotze anys després de Solas i sis després d'Habana blues, els seus dos primers llargmetratges, Benito Zambrano torna al cine amb l'adaptació d'una novel·la de Dulce Chacón centrada en els difícils dies de la postguerra espanyola. L'acció queda focalitzada dins i fora de la garjola, relatant el que passa a la presó de Madrid on els vençuts són humiliats, i el que passa fora, als carrers, a les cases dels senyorets i on s'amaguen els resistents antifranquistes.
El to de la pel·lícula és desaforat: hi ha mala llet (el retrat de les carcelleres i els simulacres de judicis) però també una certa estridència que arriba a caure a vegades en la demagògia.
