Criticar és un plaer

Hi va haver un temps, en els feliços 80, en què la crítica de rock tenia el poder absolut, regnava sobre l'hemisferi musical i els seus popes eren tractats per sobre dels mateixos artistes, creant tendències o condemnant-les a l'ostracisme. D'ells depenia un llançament o un altre, amb només una opinió podien fer variar el destí d'una banda o solista, eren l'oracle i els artistes intentaven fer bona cara o convèncer-los a base de prebendes. Tot valia per evitar una mala crítica en un disc o concert, els mànagers i discogràfiques lluitaven per tenir a prop el profeta del moment a canvi derock and roll way of life amb viatges o presentacions al seu gust en països exòtics. Els promotors de concerts internacionals suaven per acontentar el tipus que els exigia tracte preferencial i amenaçava d'explicar que la sala vip estava massa plena o que la cua per a la beguda i menjar gratuït era excessiva per a ell.

Es va donar el cas de qui va arribar a publicar la crítica d'un concert que no es va fer o de les fòbies contra solistes per qüestions estrictament personals, per no parlar dels plagis d'articles de revistes internacionals o d'aquells que venien els discos de promoció que rebien en botigues de segona mà.

Miguel Ríosm'explicava que un crític li va amargar una gira després d'haver publicat un article en què l'acusava de venut per portar espònsor.Miguelno es va arronsar i va enviar una carta al director del diari madrileny en la qual apuntava que el diari també tenia patrocini de la publicitat.

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

Molts d'aquells popes es van reciclar, a la televisió i la ràdio públiques, dirigeixen festivals, exerceixen de conferenciants o són assessors en ajuntaments o discogràfiques. Hi ha qui es va acostar al partit que hi havia al poder per poder mantenir el seu estatus de patrici.

Els anys en què la crítica de rock era el més semblant a la Santa Inquisició queden enrere, record vague d'una època en la qual tots érem més joves i ingenus, el rock no era la cultura popular que avui coneixem, en la indústria corrien els diners a mans plenes i els músics cedien els seus drets d'autor com a peatge cap a l'èxit. Ara l'artista i el seu públic no necessiten intermediaris, l'autogestió és un fet, la xarxa se n'encarrega.