Coherència i segell propi

Lluïsa Cunilléva iniciar-se en l'escriptura teatral de la mà de l'autor i gran mestre de dramaturgsJosé Sanchis Sinisterra, durant els primers anys de la Sala Beckett de Barcelona. Amb altres joves comPere Peyró, Sergi Belbel, Ignasi Garcia, Mercè Sàrrias, Carles Batlle, Manel DuesooBeth Escudé, entre d'altres, formaven un grup generacional que, ara ja es pot dir amb certesa, són el tret de sortida, la primera fornada, de la important revifalla que ha viscut el teatre de text a Catalunya.

Quan, el novembre del 1992, l'obraRodeo, deLluïsa Cunillé, va estrenar-se al Mercat de les Flors, la companyia El Teatro Fronterizo donava a conèixer al públic una nova autora que, en el futur, i malgrat l'escassa presència en les programacions teatrals oficials i comercials, marcaria amb segell propi una de les línies evolutives més interessants de la nova dramatúrgia catalana.

El teatre deCunillé, en l'estela de la dramatúrgiabeckettianaipinteriana, es reconeix per la desconcertant intensitat dramàtica i poètica dels seus diàlegs i les seves situacions, en què l'espectador es pregunta perplex què esta passant, més que no pas què passarà, i que és la mateixa perplexitat des de la qual els personatges viuen el seu involuntari desacord amb el món. Personatges (i, de retruc, espectadors) amb sensació compartida de desajust permanent, d'haver caigut a l'altre costat d'una barrera que no sabem ben bé què separa, però que segur que ens allunya de la comoditat i del lloc comú. Un teatre delpotser, de la incertesa, de la incapacitat, la perplexitat o la impotència però també de la intuïció inconformista d'allò queencaraval la pena.

La Sala Beckett ha produït i programat obres de l'autora (Barcelona, mapa d'ombres, a la qual també se li va donar un especial reconeixement) com ho ha fet el Lliure (Après moi, le déluge, entre d'altres) i, amb més o menys assiduïtat altres teatres de Barcelona. I, darrerament, sembla que Madrid (Cuarta Pared, Teatro Valle Inclán…) i altres ciutats del món comencen a interessar-se pel seu teatre.

Notícies relacionades

El Premio Nacional distingeix Lluïsa Cunillé

Lady Gaga, Post Malone, Marilyn Manson, Bunbury, Sabina...: els concerts més esperats de la tardor

Cunilléha trobat importants complicitats creatives que donen una coherència estilística de qualitat extrema a tota la seva trajectòria (la Cia Hongaresa de Teatre, ambPaco Zarzoso, Lola Lópezi la mateixa autora al capdavant;Xavier Albertí, Lurdes Barba,Lina Lambert…), professionals que l'acompanyen en la majoria de les seves propostes. AmbZarzosohan escrit en més d'una ocasió a quatre mans. I, finalment, no menys important pel que fa a l'evolució de la nostra dramatúrgia, alguns dels autors joves més interessants són ja hereus deCunillelàndia(Pau Miró, Josep Maria Miró…).

Benvinguts siguin, doncs, els premis, per bé que posaria la mà al foc que el millor premi per aLluïsa Cunillécontinua sent l'estrena i les representacions de qualsevol de les obres que formen la seva extensíssima i original producció dramàtica; i aquest reconeixement, per desgràcia, encara no li ha arribat amb prou regularitat. Cal, al meu entendre, que els textos deCunilléabandonin l'estigma injust i simplificador deteatre difícilocrípticamb què de vegades algú els ha presentat i que circulin amb més facilitat entre companyies, productors i professionals d'arreu. El teatre contemporani se'n beneficiarà, segur.