El més cínic dels galants

Tony Curtis potser no va ser el millor dels actors -la història l'ha infra­valorat i relegat a vegades a un paper secundari en el cine de Hollywo­-

od-, però sí que va estar present en alguns dels títols més definitoris del cine clàssic nord-americà. Ningú no és perfecte, Los vikingos, Espàrtac, Xantatge a Broadway i El estrangulador de Boston, on va interpretar registres ben diferents entre la comèdia distesa i la comèdia cínica, entre l'aventura amarga i el drama psicoanalític, són alguns dels seus moments més brillants en una trajectòria creada als grans estudis, com a galant aventurer, arribista o assassí en sèrie.

Potser no va tenir el glamur d'altres estrelles -encara que la seva relació amb Janet Leigh va donar per a molt-, però sens dubte va aportar sobrietat quan era necessari, un to lúdic quan el guió ho requeria i, sobretot, la ductilitat com un dels seus millors atributs. Va demostrar, sobretot en títols com El estrangulador de Boston, un film de Richard Fleischer realitzat el 1968 en què va interpretar l'assassí de dones Albert DeSalvo, una gran capacitat per mesurar el drama i expressar-se amb els mínims elements.

Quedaven pocs actors de la seva generació. Curtis va morir dimecres a casa seva, a Las Vegas, a causa d'una aturada cardíaca. Tenia 85 anys. Ja només el sobreviu Kirk Douglas, nou anys més gran que ell, amb qui va coincidir en un altre film de Richard Fleischer, Los vikingos, i a Espàrtac, de Stanley Kubrick.

Nascut el 3 de setembre de 1925 al barri novaiorquès del Bronx, Curtis es deia en realitat Bernard Schwartz. El seu nom artístic va dissimular els orígens jueus quan va començar a treballar al cine, a finals dels anys 40. Universal, el primer estudi que el va contractar, va voler convertir-lo en un galant simpàtic i divertit, de cabells engominats i ideal per a comèdies sense gaires ambicions o petites produccions d'aventures.

PARE DE JAMIE LEE CURTIS / Però hi havia alguna cosa en Curtis que suggeria registres més amplis. El 1953, per exemple, va donar vida a l'escapista Harry Houdini a El gran Houdini, on ja va demostrar alguna cosa més que talent per al somriure fàcil i el regateig amorós. En aquest film va fer parella amb Janet Leigh, amb qui va estar casat entre el 1951 i el 1962, i va repetir després en amables cintes d'aventures medievals com Coraza negra (1954). De la seva unió va néixer l'actriu Jamie Lee Curtis, assetjada per un psicòpata a La noche de Halloween com la seva mare ho va estar a Psicosi.

No obstant, seria en la comèdia on aconseguiria més popularitat, primer a les ordres de Blake Edwards a El temible Mr. Cory (1957) i després formant un estel·lar tercet amb Jack Lemmon i Marilyn Monroe a Ningú no és perfecte (1959). Amb Edwards repetiria diverses vegades; a La carrera del siglo (1965) va aconseguir, un altre cop amb Jack Lemmon, reproduir la gestualitat i la comicitat pròpia dels cartoons de l'època.

Cineastes tan allunyats de les convencions com Alexander Macken­drick es van fixar en ell. A Xantatge a Broadway (1957) i No feu onades (1967) va encarnar dos individus sense cap escrúpol, encara que en la primera ho va fer amb un registre melodramàtic i en la segona imposant la comicitat irònica, demostrant una vegada més la seva ductilitat. També van ser temps complicats. Curtis va anar el 2000 al Festival de Sitges, on va rebre un premi per tota la seva trajectòria, i entre altres perles va deixar anar aquesta: «Els actors m'envejaven perquè jo era una competència massa dura per a ells».

Notícies relacionades

La Casa Natal de Dalí exposa un quadre inèdit que va regalar al seu amic, el fotògraf Meli, a canvi d’un retrat del seu casament

La Fundació Cerdanya Cinema alerta que no té dates per al Film Festival d’aquest estiu

No va ser només Mackendrick. A Espàrtac (1960), Kubrick va explorar el millor de Curtis en la seva composició de l'esclau Antoninus, protagonista de la cèlebre seqüència en què intenta ser seduït pel personatge de Laurence Olivier. El progressista Stanley Kramer el va fer formar parella amb Sidney Poitier a Fugitivos (1958), un drama sobre el racisme. Vincente Minnelli va tornar a mostrar els seus millots dots per a la comèdia a Adéu, Charlie (1964). Elia Kazan el va incorporar al repartiment testamentari d'El último magnate (1976) amb altres velles glòries en actiu, Robert Mitchum, Ray Milland i Dana Andrews.

«FOLLAR AMB MARILYN» / A partir dels 80 la seva carrera va declinar, però no el seu estat d'ànim, tot i les cures de desintoxicació de drogues i alcohol i les operacions del cor. A Sitges va rememorar sense contemplacions la seva relació amb Marilyn Monroe, de qui havia estat amant, a Ningú no és perfecte: «En l'escena tòrrida del vaixell va fer tot el possible perquè jo tingués una erecció. Com que sóc humà, ho va acabar aconseguint. Així que he de dir que fer-li un petó a Marilyn era com follar amb ella, i perdó per la vulgaritat».