EL PERFIL DE L'ARTISTA

Tony Curtis, el nen que s'escapava al cine i va acabar sent l'estrella

L'actor, que va participar en més de 100 pel·lícules, ha mort després d'una malaltia

L’actor Tony Curtis, després de rebre un premi a Berlín, el 2004.

L’actor Tony Curtis, després de rebre un premi a Berlín, el 2004. / JENS KALAENE (EPA)

3
Es llegeix en minuts
EFE

Tony Curtis, el nen que s'escapava al cine per fugir de la seva pobra infància i va arribar a la fama després de pujar i baixar diverses vegades les escales de Hollywood, ha mort avui als 85 anys.

La meca del cine diu adéu al gàngster, a l'amant, al còmic i al faldiller que va assegurar que més de mil dones s'havien rendit als seus encants, inclosa la diva Marilyn Monroe. “Tocar els seus llavis va ser com besar Hitler", va arribar a dir, fent broma, al final del seu paper de músic disfressat de dona i la fuga que la va seduir a Ningú no és perfecte (Billy Wilder, 1959).

Als seus 85 anys, va morir per una malaltia que el va acompanyar durant els seus últims mesos i que va acabar per robar-li la vida. Però ell preferia explicar-ho d'una altra manera: "He estat malalt durant la major part de la meva vida, en el meu cap".

Va participar en més de 100 pel·lícules

Enrere deixa un llegat de més de 100 pel·lícules, cinc matrimonis --el primer amb l'actriu Janet Leigh (Psicosi)-- i una carrera que va acabar sense Oscar. Sempre el va voler, però els seus temps daurats com a galant de Hollywood es van esvair i va passar a ser l'actor de films poc aclamats, com Lobster man from Mars (1989).

Però, com ho feia quan era un nen pobre que s'escapava al cine per oblidar els cops que la seva mare esquizofrènica li donava, a meitat de la seva carrera, va tornar a trobar en el cine el seva taula de salvació. Llavors actuar era una distracció per allunyar-se de la seva addicció a l'heroïna i el seu dolor per la mort del seu fill gran, que va morir als 23 anys per una sobredosi de drogues.

Una infància marcada per la pobresa

De petit, la butaca i la foscor de la sala de cine van ser el refugi d'un nen que volia oblidar el que hi havia a fora. Allà era l'espectador d'històries inoblidables, però a l'encendre's els llums tornava a ser el fill d'un sastre immigrant hongarès que mai va portar prou menjar a taula.

Juntament amb el seu germà Julius, Curtis va acabar en un orfenat, fet que va convertir la parella en un duo inseparable que va tornar a la llar familiar setmanes més tard. Però la tragèdia es va bolcar sobre ell i un fatal atropellament va acabar amb la vida de Julius quan Curtis tenia 12 anys. Li va tocar identificar el cadàver. La traumàtica experiència va deixar el guió de la vida de l'actor escrit: només es tenia a si mateix.

La resta la van dictar actors com Cary Grant, el seu ídol i després amic, interpretant Destino Tokio, una pel·lícula sobre un submarí espia que va inspirar el jove Curtis. Era el 1943, el moment d'entrar a l'Armada.

De l'Armada a la gran pantalla

A més d'experiències a bord, els viatges marítims li van donar l'oportunitat de pujar al primer escenari de la seva vida amb l'uniforme de l'Armada posat en una escola d'Illinois. Però el 1945 va ser descobert per una agència de cercatalents que li va fer les maletes a Hollywood i als 23 anys ja tenia un contracte amb Universal Pictures. "Això és perquè era el més guapo dels nois", li agradava recordar ja en la seva cadira de rodes. Els seus ulls blau verdós i el tupè negre, que ell va posar de moda i fins i tot Elvis Presley va copiar, van enamorar el públic nord-americà.

El debut cinematogràfic d'uns segons ballant amb Yvonne de Carlo a El abrazo de la muerte (1948) va ser el començament del seu ascens, que va venir marcat per altres èxits com Xantatge a Broadway (1957), amb Burt Lancaster, Operación Pacífico (1959) o Espàrtac (1961). Passava de la comèdia al drama amb una facilitat que sorprenia el públic i es va convertir en un dels actors més versàtils del seu temps, que no es deixava encasellar en cap gènere.

Notícies relacionades

Però Hollywood va fallar al no donar-li un Oscar, objectava ell, encara que va ser nominat a un com a millor actor amb Fugitius (1958). Quan va abandonar el somni de l'estatueta daurada, es va entregar a la seva verdadera passió, la pintura, i a recolzar la seva última dona, Jill, 46 anys més jove que ell, en un projecte per rescatar cavalls dels escorxadors i els maltractaments.

En les seves últimes entrevistes, expressava la distància amb el món del cine que ell va conèixer: "Ara estan tots morts. Cary, Jack Lemmon, Sinatra, tots els meus amics de Hollywood. A vegades, em sento molt sol".