Fenomen Labordeta

No és corrent que es mori un cantautor i vagin unes 50.000 persones a retre-li homenatge en una capella ardent, fent cues de tres quilòmetres. Però Labordeta, a més de compondre cançons que causaven contusions anímiques, era moltes altres coses. L'aragonès més popular de l'era moderna i «una lliçó de vida», com resumia ahir la seva paisana Carmen París, verbalitzant un sentiment col·lectiu que va explotar a Saragossa amb inèdita intensitat.

Al palau de l'Aljaferia van haver de col·locar quatre llibres de firmes, en lloc d'un, per atendre la demanda, i es van acumular una cinquantena de corones de flors, entre elles les que van enviar Sabina («gràcies pel teu exemple»), Amaral, el Reial Saragossa i fins i tot el PP i la COPE. La simpatia pel personatge transcendia les sigles polítiques. «Tot es resumeix amb la paraula bondat, a la qual alguns n'afegeixen una altra: lleialtat», apuntava a aquest diari Luis de Grandes, el «cunyat de dretes» de Labordeta, com ell es defineix (i nebot del general franquista Muñoz Grandes). «¿Que si parlàvem de política? Sí, ¡però hi havia coses més importants de què parlar! ».

Allau d'adhesions

Notícies relacionades

La Casa Natal de Dalí exposa un quadre inèdit que va regalar al seu amic, el fotògraf Meli, a canvi d’un retrat del seu casament

La Fundació Cerdanya Cinema alerta que no té dates per al Film Festival d’aquest estiu

La viuda de Labordeta, Juana de Grandes, les seves filles, Ana, Ángela i Paula, i les seves nétes, Carmela i Marta, van atendre com van poder, atordides i agraïdes, l'enorme onada d'adhesió. Hi van assistir polítics (les ministres Carme Chacón i Ángeles González-Sinde; Joan Tardà, Joan Puig i Agustí Cerdà, d'ERC; Joan Saura i Joan Herrera, d'ICV), Alfredo Pérez Rubalcaba els va trucar i Felipe González els va enviar un missatge. Van rebre la Medalla d'Aragó de mans del president Marcelino Iglesias, i el degoteig de figures de la cultura va incloure Serrat («si ens veiés, ens demanaria que el deixéssim tranquil»), Gabino Diego, el cantautor Ángel Petisme i l'escriptor Ignacio Martínez de Pisón.

El fèretre estava tapat amb una bandera d'Aragó, i uns amics van col·locar-hi als peus la republicana. Davant d'ell, alguns es van senyar; altres van alçar el puny. ¿Qui pot igualar aquesta cohabitació de gestos? Es van dipositar notes, cartes i pètals de roses, i un gaiter va tocar Canto a la libertad, himne també entonat enmig del carrer pels que, ja entrada la nit, no van poder accedir al recinte. A Labordeta, abans d'actuar, solia agafar-li tremolor. «Suspenguem el recital, ¿qui em pot voler veure?». Ahir va haver d'aguantar-se i protagonitzar una espectacular funció completa.