Anar al contingut

ENTREVISTA AL DOMINICAL

Eduard Punset: "Jo no he conegut mai la por"

JUAN FERNÁNDEZ

Eduard Punset, a la portada de ’Dominical’.

Eduard Punset, a la portada de ’Dominical’.
Eduard Punset, a la portada del ’Dominical’.

/

Va créixer a pagès, va somiar que seria mariner, va fugir del franquisme amb el que duia a sobre i va arribar a ministre per un deute personal. Eduard Punset repassa a la revista DOMINICAL els camins que l'han portat a convertir-se en el divulgador científic més llegit (ha superat el milió de llibres venuts). Tot seguit, un avançament de l'entrevista. Així és l'home que no està mai trist.

Ja ha venut més d'un milió de llibres, a Facebook té 160.000 seguidors. I vostè diu que tot és degut al fet que va créixer envoltat de cabres i perdius.
És molt fàcil: el mecanisme de gestió dels processos bàsics --és a dir, la suor, la digestió, el fred i la calor-- l'hem heretat dels rèptils. Però en matèria d'emocions som exactament igual que les perdius i les rates. Tot això m'ho van explicar els meus amics els científics, però jo ja ho sabia quan era petit. Perquè ho veia diàriament. Veia com la meva òliba sentia por, felicitat, fàstic, alegria, i ho expressava sense embuts. És clar, ara vas i li expliques a la gent per què li passa el que li passa per dins, que és al que em dedico en aquest moment de la vida, i de seguida t'acullen i et diuen: tu ets amic meu.

Sosté que s'ha d'educar emocionalment els nens. ¿Qui li va ensenyar a vostè intel·ligència emocional quan era un marrec?
En vaig aprendre dels animals. Molt abans d'entrar en contacte amb els humans, jo vaig entrar en sintonia amb ells. Domesticava òlibes, parlava amb les perdius, m'entenia amb els rosegadors del camp. En aquells anys terribles de la postguerra, l'única intel·ligència emocional que hi havia en aquest país la tenien els animals. Els humans també en tenien, però ho ignoraven.

Si tanca els ulls i viatja als anys de la infància, ¿què hi veu?
Vivíem a la Vilella Baixa, al Priorat, on el pare era metge rural. Tenia a càrrec seu cinc pobles. Recordo els pagesos batent a l'era, els capvespres, la gent del poble. En aquella època berenaves a la casa de qualsevol veí. De diversió, el que avui entenem per diversió, no en teníem, perquè la pròpia vida era la diversió, no separàvem mai l'oci de la vida. Realment, aquesta sensació de diversió no l'he perdut mai.

¿Com era el nen Punset?
Tenia molta curiositat. No pel que em podia passar a mi, perquè no tenia por de res, sinó pel que li passava a la gent. M'agradava fixar-me en la conducta de les persones. Però saber, el que se'n diu saber, sabia poca cosa més que una perdiu.

¿Per què se'n va anar a Madrid a estudiar Dret?
El meu pare em va enviar a Madrid perquè jo gairebé no parlava castellà. Ell era molt liberal, i era molt savi. Sabia que no podíem prosperar sense saber bé castellà. Més tard se les va compondre perquè els americans em donessin una beca per fer part del batxillerat als Estats Units. Allò de Dret va ser perquè hi havia un acord generalitzat segons el qual jo redactava molt bé. I en aquella època, si redactaves bé, estudiaves Dret.

¿Era la seva vocació?
Jo el que volia era ser mariner. Els meus llibres de batxillerat estaven plens de dibuixos de gorres de mariners. Em feia molta il·lusió. El pare va estar parlant amb amics seus que eren mariners, perquè ell era molt flexible. Finalment ho vam descartar, perquè tot era molt complicat, però jo vaig somiar moltes hores imaginant-me amb els colzes recolzats a la barana de la coberta d'un vaixell mirant el mar.

I això que vostè era de terra endins.
Sí, però a Salou vaig descobrir el mar i em va fascinar. Una vegada em vaig perdre amb el meu germà en una barqueta de vela. Vam estar dos dies desapareguts. Estàvem tan embadalits amb aquella aventura que, al veure aparèixer una barca amb el pare i la Guàrdia Civil, ens vam pensar que eren vianants i els vam saludar contentíssims. Quan van arribar a la nostra altura ens van omplir a bufetades.

¿Dos dies perduts al mar? ¿I no es va espantar?
Jo no he sabut mai què és la por. Bé, sí, només una vegada, el 1958. Havia anat a París, quan ja pertanyia a l'estructura del PCE, i allà em van donar una maleta amb doble fons que contenia octavilles. A la frontera, la Guàrdia Civil em va demanar que obrís la maleta, i aquesta va ser l'única vegada que vaig sentir por, aquella fluixesa a les cames, aquella descàrrega que et paralitza, que atura el creixement del cervell i encongeix l'hipocamp, segons han demostrat els neuròlegs. Va ser l'única vegada. Aquell guàrdia civil no va descobrir el doble fons i vaig passar la frontera. El que té de graciós el cas és que, a l'arribar a Madrid, els del PCE d'aquí em van dir que aquelles octavilles no servien per res, i les van cremar. Tan inútil és la por, que l'única vegada que en vaig sentir, va ser per a res.

¿I no n'ha tornat a sentir mai més?
Mai. Jo ho atribueixo a una tara genètica que tenim a la meva família, anomenada fibril·lació paroxística. És una arítmia que hem heretat de pares i avis. Me la van diagnosticar als Estats Units quan ja era gran. Quan tens aquesta fibril·lació, entres en crisis cardíaques i en surts, sobretot de jove, i se t'agita la respiració. Notes les palpitacions, el cor va a la seva bola, et fa mal el cap. Inconscientment, no perquè ningú m'ho digués, de petit vaig descobrir les situacions que propiciaven les crisis. Una era quan m'enfadava. L'altra era a l'espantar-me. Per això, des de petitó, de manera inconscient, evito aquestes situacions, i no m'enfado ni sento mai por.

¿Ni tan sols quan va haver de fugir a l'exili?
No, però d'aquesta experiència em va quedar un hàbit que encara avui conservo. En aquella època era el representant del que anomenàvem el Comitè de Coordinació Universitari del PCE. Un dia, a Madrid, a punt de sortir cap a una reunió que teníem en un bar, va sonar el telèfon de la pensió on vivia i una veu desconeguda em va dir: “No vagis a la reunió, hi ha la policia”. Els van detenir a tots, però jo em vaig poder escapar gràcies al fet que en aquell moment portava el passaport amb mi. Vaig fugir a França amb el que duia a sobre i després vaig anar a viure a Anglaterra, i des d'aleshores sempre porto al damunt el passaport. És el que em va salvar.

¿La seva trajectòria respon a un pla?
No, la meva vida no ha estat mai planificada. Pensant-ho ara, potser he pogut seguir tot aquest camí perquè sempre he mantingut una certa independència en tot el que he fet. He estat en partits polítics, però a la meva manera; he passat per molts llocs, però amb distància. No he tingut mai caps, o almenys no he sentit mai que en tenia. I he disfrutat tant... A vegades em costa pensar que hi hagi gent trista.