Àcid esperpent de Bernhard

Bernhard és molt Bernhard. Amarg, àcid, pessimista però amb un humor sarcàstic que ratlla l'esperpent, l'autor austríac aboca en cada obra la seva demolidora denúncia a la societat i als principis que la regeixen.Almuerzo en casa de los Wittgestein (Ritter, Dene, Voss), versió de Josep Maria Mestres que acaba de presentar el Romea, exhibeix les senyes d'identitat de la manera d'entendre el teatre i la vida de l'escriptor però sense que el muntatge hagi acabat de trobar l'equilibri que exigeix un text d'aquesta envergadura.

Al principi costa entrar en la dinàmica de l'obra. Amb dues actrius de la talla de Carmen Machi –a qui sembla que se li hagi demanat que tiri només dels recursos més suats del seu repertori– i Àngels Bassas

–que comença vacil·lant però acaba creixent a mesura que avança la funció– sorprèn que l'obra tingui una arrencada amb tan poc ritme. És com si les intèrprets estiguessin més pendents del recitat dels seus textos que del caràcter dels seus personatges. I això és un problema molt seriós, que perjudica la transmissió de l'univers d'uns personatges neuròtics, hereus d'una tradició familiar asfixiant i d'un llegat difícil d'assumir.

Notícies relacionades

L'artista Pep Bou explica la història de l'univers amb bombolles de sabó

Dr. John i la seva banda agiten l'Auditori

La producció es recupera a partir de l'entrada de Mingo Ràfols (Ludwig/Voss). El filòsof boig però lúcid en les seves reflexions acaba de sortir del manicomi i torna a casa seva. Les seves germanes, la nihilista i rebel Ritter (Àngels Bassas) i l'obsessiva i integradora des de les seves idees fixes Dene (Carmen Machi) li preparen un dinar i mostren les diferències entre elles sobre les expectatives d'aquest retorn.

HIPOCRESIA SOCIAL / Però la caixa dels trons acabarà explotant amb la histriònica reacció de Voss. Volen estovalles, vaixelles i cristalleries i hi ha canvis de lloc dels quadros dels avantpassats. Apareix la denúncia de la hipocresia social i de la manipulació de l'art i el teatre des dels governs i els mecenes, així com el radical antinacionalisme de l'autor. Mestres mostra aquí el Bernhard més reconeixible, però encara li falta alguna cosa per trobar el to d'una obra tan potent.