Joan Ollé recull a 'Nô' quatre històries d'amor de Mishima

«Són quatre històries que visiten els llocs més foscos del cor i parlen de la complexitat de l'amor». Així defineix el director Joan Ollé els contes de l'escriptor, dramaturg i cineasta japonès Yukio Mishima (1925-1970) que porta a escena a Nô, una obra que inaugura avui (fins a l'11 de juliol) una nova sala al Mercat de les Flors, dins del festival Grec. Dafnis Balduz, Enric Majó, Victòria Pagès, Joan Anguera, Marta Marco i Montserrat Carulla formen el repartiment d'aquesta aproximació al renovat teatre Nô del mestre nipó que Ollé defineix com «un còctel entre orientalisme i occidentalisme».

El director va recordar durant la presentació del seu espectacle la polièdrica figura de Mishima

(1925-1970) –«escriptor, actor, director de cine i teatre, model publicitari, homosexual i pare de família exemplar»– i el seu suïcidi segons el ritual seppuku (decapitat). «Va deconstruir els antics arguments del teatre Nô, combatent amb la contemporaneïtat el pes del Japó mil·lenari; el va desposseir del seu caràcter arcaic, i va convertir un gènere de drama musical en un espectacle modern», va explicar Ollé, que va abordar aquest muntatge per encàrrec de Ricardo Szwarcer, director del festival Grec, que aquest any ha obert les portes, com a país convidat, a la cultura del sol naixent.

CONFLUÈNCIA AMB LORCA / El creador d'El jardí dels cinc arbres adapta uns textos carregats de lirisme que l'autor va concebre al «gust occidental i fins i tot conflueixen amb el García Lorca més surrealista». El primer conte, Yoroboshi, relata el desesperat amor d'uns pares pel seu fill, que, cec pel bombardeig d'Hiroshima, no els correspon en els seus afectes. Hanjo tracta sobre la passió d'una dona per una altra, que al seu torn està enamorada d'un home; Aoi, sobre la desgràcia d'un home que no es va atrevir a estimar i és visitat pel fantasma de la dona que no va estimar, i a Sotoba Komachi es narra la història d'amor entre un poeta de vint anys i una àvia de 99.

Notícies relacionades

¿Missió impossible?

Sophie White, terror i malaltia mental

Sobre un tatami, amb el públic a dues bandes, els actors s'imbueixen de l'escriptura «sense dramatismes i poètica» de Mishima, respectant la pausada i ritual gestualitat japonesa. «És un espectacle perfectament comprensible que aborda, fusionant comèdia i tragèdia i amb un estil formal diferent del nostre, els temes eterns: l'amor, el pas destructiu del temps, la mort...».

Semblen escrits fa 15 dies, afegeix Ollé, que percep així mateix en els conflictes que s'apunten una mirada freudiana, passada pel tamís de l'humor. «Quan acaba la guerra del dia, arriba la de la libido, el llit, les abraçades, la sang, la passió... Una altra guerra», postil·la.