Música

Roger Waters durà 'The wall' a Barcelona el 2011

L'excantant de Pink Floyd recorrerà 30 ciutats d'Europa en una espectacular gira que reviurà l'històric disc del 1979

Roger Waters, al Hyde Park de Londres, dijous passat, després de la  presentació davant la premsa de la gira de `The wall¿.

Roger Waters, al Hyde Park de Londres, dijous passat, després de la presentació davant la premsa de la gira de `The wall¿. /

3
Es llegeix en minuts
BEGOÑA ARCE
LONDRES

Unes quantes arrugues a la cara, els cabells forts i vigorosos, lleugerament canosos, la cintura esvelta i un cap lúcid i crític. Roger Waters és un d'aquells genis del rock que ha desafiat el temps, conservant un halo juvenil en les seves idees i en els seus gestos. El cantant i fundador del grup Pink Floyd complirà 67 anys al setembre i ho pensa celebrar preparant una gira per 30 ciutats europees, entre les quals hi ha Barcelona i Madrid, que requerirà molta energia. «Fa dues setmanes que, per primera vegada a la meva vida, estic fent exercici amb un entrenador personal», comenta a l'entrevista celebrada aquesta setmana en un hotel de Londres, amb motiu de la presentació dels concerts.

«Són exercicis cardiovasculars i de flexibilitat, però és molt dur», assenyala, esbossant un somriure. Waters reviuràThe wall, un dels èxits més grans de la que va ser la seva banda, 30 anys després de la primera presentació al públic. Llavors, el xou només es va poder veure a quatre ciutats pels elevadíssims costos de la posada en escena. Ara, el complex i espectacular muntatge es beneficiarà de les noves tecnologies, amb vídeos en tres dimensions, filmacions i imatges digitals.

The wall arribarà a Barcelona el 29 de març del 2011; a Madrid ho farà quatre dies abans, el 25. «La diferència entre el xou d'ara i el de fa 30 anys és que ara hi haurà moltes més projeccions. Hi ha molta gent treballant-hi des del gener, editant, amb 3D, 4D, amb cine, utilitzant els ordinadors per crear imatges i formes que no es podien fer abans. Farem servir una pantalla enorme i espero que tot això pugui ajudar a la narrativa, perquè el que vull és explicar una història; és el que m'agrada. Vull que la gent es pregunti el per què del que vagi veient».

AUTOBIOGRÀFIC /The wallté molt d'autobiogràfic i una d'aquestes imatges del concert serà la del jove Waters tancat a la seva habitació, bevent i fumant. «La música és la mateixa que la gent coneix des de fa 30 anys i la història és la d'un noi espantat que crea els seus propis murs entre ell i la resta del món, perquè està avergonyit i té por. Ara estem intentant construir amb aquest contingut un missatge més universal i més polític. Procurem explicar que aquesta actitud també pot ser la d'alguns països que posen barreres i pantalles de separació amb la resta del món».

Notícies relacionades

Waters recorda que la gestació de l'àlbum, entre el 1978 i el 1979, va ser molt dura per moltes raons i per motius diferents. «És ridícul, però com a banda estàvem mirant de negociar els impostos amb les autoritats britàniques. Vam acabar perdent-ho gairebé tot i ens vam exiliar a França durant sis mesos i després als Estats Units durant cinc mesos més. A més, el grup s'estava trencant a trossos, i hi havia moltes tensions. Va ser un període molt productiu, però molt difícil». Waters va deixar Pink Floyd el 1984 i va començar una carrera en solitari durant la qual ha publicat tres àlbums, The pros and cons of Hitchhiking (1984),Radio K.A.O.S. (1987) iAmused to death(1992). El 2005 va sortir al carrerÇa ira,una opera en tres actes traduïda del llibret escrit pel francès Etienne Roda-Gil sobre la història de la Revolució Francesa.

GENT JOVE / Ara, en plena maduresa, Waters assegura que en ell no hi queda res del jove espantant i avergonyit que va ser un dia. «Quan vaig escriure The wall era una persona menys oberta a la idea de comprometre'm amb l'altra gent. Això també ho sentia quan actuava. Ara realment disfruto amb l'audiència d'una manera que era impensable quan era jove. Llavors tenia por que m'ataquessin i coses així». Waters espera que el nou muntatge atregui molta gent jove als concerts europeus. «Crec que la història de la meva pròpia por i el sentit de pèrdua, unit al sentit del ridícul, la vergonya i el càstig, siguin una al·legoria per a preocupacions més grans, com el nacionalisme, el racisme, el sexisme o la religió».