¿On està Pedro?

L'expectació que cada any aixequen els Goya només és proporcional

a la cascada de punyalades que la cerimònia sol rebre a la seva finalització. Que si és una llauna, que si dura més que un dia sense pa, que si l'humor dels seus gags resulta més forçat que Don Pimpón en un llit de velcro... Hi ha qui surt de la gala fent-se'n creus, jurant-se no tornar l'any següent.

Aquesta vegada José Corbacho havia promès rialles i cops de destral per mantenir despert el personal i havia sembrat entre el sector un dubte en forma de repte: ¿Sabrà la gent del cine riure's de simateixa? Les coses de Corbacho li van donar

ritme i frescor a la gala, més ràpida i àgil que altres anys (en

temps real va durar dues hores i quart, tot un rècord), els seus gags van aixecar desiguals riallades a la platea i les improvisacions al galop van aconseguir donar-li sensació de

directe al fals directe de la retransmissió (va arribar a colar-se amb una càmera a la sala de maquillatge, per mostrar la rebotiga de la cerimònia). Però el risc de sortir a la fotografia

forçant el somriure més de l'adequat va acabar espantant el protagonista de la nit. La pregunta, segons avançava la cerimònia, es feia pólvora: ¿On és Pedro? La resposta va arribar acabada la vetllada: «S'ha quedat a casa perquè es posa molt nerviós», va assenyalar el seu germà Agustín. Javier Rebollo, nominat al millor director debutant per Lo que sé de Lola, havia

excusat el dia anterior una coartada més cinèfila. I creïble: ahir a la nit projectaven a la Filmoteca un film de Godard que no es podia perdre. És el que passa quan una gala té mala fama: que la gent fuig espantada. Ells s'ho van perdre. Tan bé que

s'ho va passar Verónica Echegui, la Juani, que es va presentar la primera a la cerimònia i no va deixar de saludar ni fer-se fotos amb la seva càmera amb els reporters dels programes

de televisió. Semblava una fanàtica escapada de la tropa de seguidors que van convertir l'entrada al Palau en una inusitada passarel.la de fans (una altra novetat d'aquest any). Van

ser especialment ovacionats l'espectacular vestit de Carolina Herrera de Pe, el vaporós embolcall de Josep Font que portava María Valverde i l'art d'Elena Anaya per mostrar-ho tot i no ensenyar res sota el seu concís model de Cavalli. Mésmisteris

resolts: l'alfombra era verda, i no vermella, perquè és el color promocional de la marca de whisky que la pagava. Ser als Goya fa il.lusió als que vénen per primer cop i als veterans sense un pla més bo (Manolo Escobar i el senyor Chinarro, per exemple,

mai fallen). Altres, coneixedors de la seva condició de convidats de pedra, saben portar-ho amb dignitat: «Vinc a disfrutar. És el que té de bo no ser favorit», declarava a

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

l'entrada Manuel Huerga, director de Salvador, flairant-se el que l'esperava. «Jo estic encantada de ser l'eterna nominada», va aparèixer dient Maribel Verdú, que per quarta vegada va tornar a casa tal com havia arribat. Almenys, en aquesta

ocasió va tornar rient.