La Iaia provocadora

L'avalen premis diversos i 12 originals cançons recobertes d'una fina capa de quotidianitat i d'ironia. Però que una banda comenci i acabi un disc assegurant que «canta molt malament» i fins i tot tituli el seu últim temaNo sé fer cançonssembla directament una campanya d'antimàrqueting. PeròLa Iaiaés així, no té prejudicis. I el seu líder,Ernest Crussats, té tota una teoria que justifica la seva peculiar proposta i postura. Aquesta nit, el trio de Vic actuarà a lasala Bikini de Barcelona, programat pel Festival de Guitarra, per presentar el seu guardonat i refrescant àlbum de debutLes ratlles del banyador.

L'àlbum comença amb el temaDeclaració de principis, que inclou l'estrofa que els va inspirar el nom del compacte: «Les ratlles del banyador són com tu i jo: cada un d'un color». Però el tros que més descol·loca serveix de remat final: «I cantem tan malament. I cantem tan malament. Però cantem tant que al final ens queda normal». «Sí, suposo que resulta estrany.Cantem tan malamentho entonem tots tres alhora, i els altres dos, els Jordis [Jordi Torrents i Jordi Casadesús] tampoc són cantants. Així que és una espècie de crida, en el sentit que no cal amagar-se quan no saps fer una cosa. Si la fas convençut, de vegades ja n'hi ha prou», sosté el cantant, guitarrista i flautista.

Cànons trencats

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

«Aquesta cançó és una crítica als que consideren que el món ha de ser d'una determinada manera i que si no és així, és incorrecte -insisteix Crussats-. En aquest segle XXI postmodern entenc que molts cànons s'han trencat, artístics, d'educació, etcètera. Hi ha hagut grans figures que segons un teòric del cant serien mals cantants. Per tant, ningú s'ha d'amagar perquè hi ha alguna cosa més, com són la gràcia i el talent que cadascú té a l'hora de fer-ho. I en aquesta lletra ens sumem a aquesta idea: cantem malament i no passa res».

El cas és que tot just néixer com a banda La Iaia ja guanyava premis: «Vic Sona, Sona9, el del públic d'Enderrocki després el de la crítica, que com sempre arriba més tard...» I que una de les seves cançons, Jo vull ser la meva iaia, es va convertir aviat en unhit. Aquella àvia que va criar Crussats de nen és l'evident protagonista de la seva aventura musical. Però també la seva mare. «I et veig plorant, has vingut, la mare al fons¿», li canta a manera de dedicatòria. «És la meva manera d'agrair-li tots els moments en què ha estat present als concerts i ha plorat només per veure'm sortir a l'escenari, em feia gràcia aquest moment -diu, somrient-. Però ara estem treballant en coses molt diferents. La qüestió és evolucionar». En el transcurs del recital avançaran una peça inèdita (sense títol) que donarà pistes del seu futur; «No és tan folk ni mediterrània, i sí més anglosaxona».