Obrir-se al món

Una economia és sostenible en la mesura en què diversifica les seves fonts de riquesa. La nostra economia no era sostenible quan, per una sèrie de motius, abocava recursos humans i financers a la construcció i al sector immobiliari. Esperaríem haver après la lliçó però les darreres dades sobre l'evolució dels preus de l'habitatge fan dubtar-ho.

En qualsevol cas, una cosa semblant passa amb les empreses: per norma general, les empreses que tenen més bones oportunitats de futur són aquelles que no depenen d'un nombre reduït de clients. Molt aviat, si una empresa emprèn aquest camí de diversificar-se, es plantejarà de forma natural internacionalitzar-se, és a dir, participar en els negocis internacionals, bé sigui venent, comprant o invertint a l'exterior. Les formes de fer-ho són múltiples i és obvi que cada empresa ha de trobar el seu camí i la seva estratègia, però hi ha certs elements comuns. Quan una empresa s'obre al món, es trobarà amb un seguit de barreres o obstacles a la internacionalització. En aquest article n'esmentarem alguns i també algunes possibles solucions.

Avui dia sabem que, en molts sentits, dues empreses petites de dos països diferents s'assemblen molt més entre si que dues empreses d'un mateix país però de mides molt diferents. Els obstacles que les empreses petites han de superar per poder accedir o per avançar en el seu procés d'internacionalització són ben coneguts i específics. Aquestes barreres tenen molt poc a veure amb la situació que viuen les grans empreses, que disposen de molts més recursos i contactes, i que, molt sovint, a més a més juguen el partit amb les regles a favor.

En primer lloc, una de les principals barreres a la internacionalització de les pimes és el que en podríem dir el marc mental de l'empresari(a) o gestor(a); és a dir, la forma de portar l'empresa. Sovint s'observa que la internacionalització és una sortida reactiva, que s'emprèn quan les coses no van bé als mercats habituals i coneguts. Pel que sabem dels processos d'internacionalització, és tan cert que la internacionalització fa que l'empresa millori com que acostumen a ser les millors empreses les que opten per començar o aprofundir en aquests processos. Les oportunitats d'aprendre que té una empresa quan va pel món són formidables i principalment arriben en forma de conèixer-se millor i poder identificar quins dels seus serveis i productes són els que més valora el mercat. Aquest coneixement permet prioritzar i reassignar internament els recursos de forma més eficient. Ara bé, cal situar-se davant de la internacionalització tal com ens situem davant de qualsevol altra inversió. Cal preparar-se, mentalment i financerament, per poder sostenir durant els tres o cinc anys inicials els esforços de la internacionalització.

Això ens porta al segon obstacle, vell conegut de molts empresaris, el finançament. Si una empresa creu de debò en la internacionalització i ha reservat recursos per a aquesta inversió, podrà tirar endavant el projecte en les millors condicions: sense ajuda ni interferència de les entitats financeres. Moltes vegades, però, el suport d'aquestes entitats és imprescindible. És necessari llavors que l'entitat financera estigui ben alineada amb l'empresa i entengui també que la internacionalització del seu client és la menys arriscada de les inversions, molt menys arriscada que quedar-se reclòs en els mercats de sempre. Les entitats financeres del nostre país han millorat en aquest aspecte i això les fa responsables d'una part dels bons resultats d'internacionalització de Catalunya. Tota l'ajuda i intermediació que pugui venir de les agències públiques especialitzades, com Acció o l'ICEX, sempre serà benvinguda.

Notícies relacionades

Els experts donen les claus sobre la quarta revolució industrial

Els 'centennials' han trencat la frontera entre el món real i el digital

Suposant que la gestió de l'empresa ho veu clar i que el finançament necessari per tirar endavant la internacionalització està disponible, queda per verificar que es disposa del factor clau: les persones. Quan una petita o mitjana empresa comença a internacionalitzar-se en un mercat, posem per cas, buscant clients o distribuïdors, el que és més habitual és que l'equip que se n'ocupa més directament sigui molt reduït, d'una o dues persones. Si les coses es fan bé, l'empresa haurà escollit per a la missió alguns dels seus millors treballadors, que o bé fan commuting setmanal o bé treballen un o dos anys d'expatriats. Durant aquest període de temps, la cara al món de l'empresa són aquests treballadors i poca gent més. Atesa la importància de la seva funció, cal que aquestes persones tinguin el perfil adient. Habitualment això vol dir que han de conèixer molt bé el negoci que es porten entre mans, però igualment han de tenir experiència en els negocis internacionals. En aquest punt cal reflexionar sobre la capacitat del nostre sistema universitari de poder oferir la formació i les vies d'inserció laboral que els nostres graduats necessiten per afrontar amb èxit aquests reptes professionals. S'han fet coses, però s'ha de ser creatiu i imaginatiu per fer-ne més i millor.

Com en tants altres àmbits, la base comença per l'educació i la formació. Si de debò volem un país i unes empreses obertes al món, la primera cosa que cal obrir al món són les aules.