El voluntariat, ara

El món del voluntariat també viu moments moguts. Fa uns anys semblava que tothom sabia què volíem dir amb aquesta paraula, però són molts els grups nous, sobretot des de la crisi del 2008, que es mobilitzen, de vegades sense estructura però que aglutinen molta gent. Col·lectius grans que volen donar resposta a situacions noves, que abans no existien. ¿Quines d’aquestes respostes es donen des del voluntariat? ¿Què és el voluntariat ara?

No és una dificultat nova. El terme voluntari/ària es va imposar en els anys 80 del segle passat i molta gent que van tractar com a tal no s’hi va sentir representada. Fins aleshores eren monitors, activistes o socis o militants, membres d’un esbart o d’un ateneu. Però els interessos dominants eren contraris i es volia imposar un model de persona individual que servia la bonhomia social, la pau social, participant en accions que milloraven la vida de la gent i de l’entorn. Gent que somreia i ajudava. Podia ser en un lloc o en un altre, era igual. El límit era el que definia la llei: qui fa accions sense contraprestació econòmica.

Malgrat que l’impuls d’aquest model va ser molt gran, hi havia una crisi en el rerefons deguda a diversos factores:

primerament, la història del nostre país s’ha construït gràcies a la capacitat de la gent d’associar-se, d’implicar-se col·lectivament, gratuïtament i no individualment. L’equip d’esport, la coral, el centre excursionista, l’ateneu. L’important era el grup i la seva implicació i no els desitjos i les necessitats de cada persona.

En segon lloc, les accions col·lectives que es feien tenien un sentit transcendent: treballar per a la millora de l’entorn. Amb els esbarts, els grups de teatre, els castellers i agrupaments, la gent s’apuntava per fer millor el barri, el poble, el país. Segur que hi havia motivacions individuals, però quedaven controlades a l’interior del grup. D’aquesta manera, les accions voluntàries eren militants, o no ho eren. Tenien una implicació política de canvi, o no ho eren. I tot a partir del compromís del dia a dia, de l’acció concreta transformadora.

I finalment, els inicis de la democràcia van comportar la institucionalització de molta part d’aquestes accions, que eren assumides des de l’Administració, que contractava tècnics, molts d’ells sortits del teixit social. La imposició d’un model de voluntariat bastant individual va debilitar l’associacionisme. 

Però, malgrat tot, l’associacionisme seguia allà. Als ateneus, als centres cívics, als grups diversos. Per això, amb la crisi econòmica del 2008, l’acció col·lectiva pren noves formes, amb ganes de transformar el país i el món des de l’acció concreta: parant desnonaments, organitzant manifestacions exigint canvis de país o apuntant-se a accions de defensa de les persones a les costes o mar endins. I aquesta resposta no té partit ni credo. Té necessitat de revolta. Potser més puntual, més immediata, diversa, atenta a la manera que la gent som ara i mentre ens toca viure.

És un gran repte per a les entitats de voluntariat perquè hem de saber trobar altres maneres d’animar col·lectivament. Hem de generar militància social que provoqui canvis, que sigui política com a projecte social nou. I ho hem de fer des de la revolta i des del somriure. Des de la revolta a partir de projectes transformadors que donin la volta a les inèrcies que ens porten a la desigualtat i a l’exclusió de l’altre. Des del somriure que es dibuixa amb el frec molt a prop. Projectes que ocupin l’espai públic amb un discurs inclusiu, de proximitat, respectuós de les diversitats, des de la igualtat. Discurs de militància, de canvi, de necessitat de fer-ho des de l’espai concret, des del barri i el poble, des del carrer.

Notícies relacionades

L’emocionant espot amb què el Govern balear demana un Nadal diferent

El tercer sector davant dels ODS

Ens hi juguem molt. Perquè la nostra proximitat, les accions concretes són imprescindibles. És urgent impregnar els espais públics d’aquest discurs, abans que no ho faci amb força el discurs excloent, segregador, el de la por, el generador de desigualtats que es fa atractiu a l’individualisme que vivim des del nostre confort.

La revolta i el somriure han d’anar junts. Hi són presents des de sempre en el teixit associatiu del nostre país, és el seu tarannà. L’hem viscut als carrers i en la vida de cada dia. És el moment oportú i necessari. És ara que hem de ser veritables militants, totes i tots voluntaris del frec molt a prop transformador. És el motor que genera la igualtat totalment inclusiva.