Nens refugiats: La guerra és el seu present, la falta d'oportunitats serà el seu futur

Set anys, més de 2.500 dies i gairebé la meitat de la població siriana desplaçada segons l’Agència de l’ONU per als Refugiats (ACNUR). Durant aquest període de temps un nen aprèn a caminar, parlar, escriure, comptar, les ciutats i països del món, els colors... Coneixements que molts nens i nenes sirians que han fugit de la guerra no han pogut aprendre.

El març del 2011 va començar una guerra que sembla que no té final. Set anys de sofriment, desesperació i violència en què els més afectats, com sempre, són els més petits, tant els que segueixen a Síria com els que han aconseguit fugir amb les seves famílies. Els que es queden al país viuen dia a dia amb terrabastalls, explosions i pànic. Més de 60 escoles han estat destruïdes durant els dos primers mesos del 2018 i més de 57.000 nens han perdut l’oportunitat d’anar a classe. Aprendre i jugar és una cosa del tot inusual per als infants que continuen a Damasc o Alep, entre altres ciutats.

Els que han aconseguit escapar-se amb la família no han tingut gaire més sort. És fàcil recordar la fotografia de l’Ailan, aquella imatge d’un nen de tres anys que va aparèixer ofegat en una platja de Turquia i que va servir per fer-nos veure la crua realitat: deixar la guerra enrere no és fàcil i molts moren pel camí. Molts altres malviuen des de fa temps als camps de refugiats de països adjacents.

Els sirians són la població de refugiats més gran a nivell mundial, però no l’única. La crisi dels rohingyes és una altra de les més importants, tot i que ens n’arriba menys informació. La persecució a Myanmar contra els rohingyes va començar fa més de cinc dècades, però l’últim gran èxode es va produir fa uns mesos. Es calcula que des del 2017 més de 650.000 persones han hagut de fugir.

Igual com la població siriana, són a terra de ningú. Els camps de refugiats a Bangladesh no donen l’abast. Ja hi ha gairebé un milió de rohingyes vivint amuntegats i en condicions inhumanes al campament més gran del món, i la meitat són nens i nenes. Tenir una vida normal, una feina per als adults i una educació per als nens, és del tot impossible. Des de Save the Children treballem perquè els nens que viuen als campaments recuperin a poc a poc la normalitat, per això hem establert més de 50 espais a Bangladesh on els nens poden estar segurs, amb zones de joc infantils i programes d’educació primerenca. Però res no apaivaga l’angoixa d’haver hagut de fugir de la violència i de casa.

Notícies relacionades

L’emocionant espot amb què el Govern balear demana un Nadal diferent

El tercer sector davant dels ODS

Moltes vegades, evadits per la nostra pròpia realitat, oblidem que els nens i nenes refugiats han perdut la seva infància i que si no millora la seva situació també perdran el seu futur. La guerra i la violència afecta el seu present i hipoteca el seu futur. Sense educació no seran mai el que somien ser, i no té dret ningú a arrabassar-los això.

L’Anass, la Dhouha, el Sadrac i l’Alicia ens han donat una lliçó. Consideren injusta una situació que pateixen nens de la seva edat que, com ells mateixos diuen, no tenen garantits els drets que tot nen hauria de tenir. Fins quan deixarem que continuïn vulnerant-se els drets de tants milers de nens i nenes al món?