Monty Python: més que uns guillats

Preguntat pels qui eren els seus directors preferits, Terry Gilliam, el membre nord-americà dels britànics Monty Python, citavaIngmar Bergman, Akira Kurosawa, Pier Paolo Pasolini i Federico Fellini. Però Gilliam també es va riure d’aquests cineastes perquè «els Python em van ensenyar que pots divertir-te amb tot el que et prens seriosament».

Un gran ensenyament, el primer que va tenir Gilliam al creuar l’Atlàntic. Al futur i quixotesc responsable de ‘Brazil’ li hauria agradat molt rodar un film que només mostrés, durant hora i mitja, la caiguda d’un home des de dalt d’un gratacel: la barreja perfecta entre l’experiment i l’humor dislocat i de vegades tan surreal de Monty Python.

Compenetrats

Gilliam, nascut en una localitat de Minnesota el 1940, va arribar al Regne Unit el 1967. L’últim que havia fet al seu país era dibuixar còmics contraculturals. Quan va contactar amb els que serien els seus companys en una de les «bandes» més iconoclàstiques de la comèdia, aquests ja havien treballat junts en diversos programes i, malgrat les seves diferències, estaven ben compenetrats.

 

Era l’any 1966. El gal·lèsTerry Jones(1942) iMichael Palin(1943) havien estudiat a Oxford. Eric Idle(1943),John Cleese(1939) –el seu pare va canviar el cognom original de la família, ‘Cheese’, per ‘Cleese’: John Formatge també tindria gràcia– iGraham Chapman, l’únic membre difunt del grup (1941-1989), pertanyien a la facció de Cambridge. Malgrat la rivalitat històrica entre Oxford i Cambridge, que va més enllà de l’hegemonia en les carreres de regates, quan es van conèixer els cinc van congeniar molt bé: tenien el mateix i irreverent sentit de l’humor.

Van coincidir en el programa de la BBC ‘The Frost report’, el 1966. El presentavaDavid Frost,un mediàtic periodista i escriptor televisiu.Idle, Chapman, Palin, Cleese i Jones eren al departament de guions, dirigit per Marty Feldman, després tan popular per encarnar Igor, a qui la gepa li canvia de posició a ‘El jove Frankenstein’,de Mel Brooks.

El 1967 Cleese disposava de programa televisiu propi, ‘At last the 1948 show’, en què intervenien Chapman i Feldman. Cleese va ser el primer a establir contacte amb Gilliam. Llavors els futurs Python eren un autèntic polvorí d’idees que escampaven en diversos programes. Idle, Jones i Palin participaven en un xou infantil i Cleese va recomanar Gilliam com a responsable de les animacions.

Allò començava a agafar forma. La BBC va oferir un altre programa propi a Cleese. Va acceptar, però no volia fer-lo sol. Va reclamar Chapman i Palin, i aquest va suggerir els altres tres. Aleshores, Idle havia pres sota la seva protecció Gilliam, i Palin actuava com alguna cosa semblant a la goma d’enganxar conciliadora entre tots. De caràcter més afable que la resta, llimava asprors quan es produïen, sobretot entre l’impetuós Jones i el més conservador Cleese.

Equilibri difícil

La sèrie començaria a rodar-se sense tenir un títol. Són 13 episodis de mitja hora de durada, a raó de la gens menyspreable xifra de 3.500 lliures esterlines invertides a cada capítol. Els va dirigir Ian McNaughton. El primer va ser emès el 5 d’octubre de 1969. La sèrie, titulada finalment ‘Monty Python’s flying circus’, es va estendre durant tres temporades més, fins al desembre de 1974, però Cleese ja no va intervenir en l’última; la goma d’enganxar de Palin s’havia assecat.

Cada un escrivia els seus esquetxos, però eren els sis els qui votaven, en un difícil equilibri democràtic, quins s’incloïen a cada episodi. Absurd, grotesc, dislocat, experimental, sarcàstic... Qualsevol terme serveix, però no explica en la seva totalitat l’originalitat de la sèrie. Els gags visuals resultaven molt enginyosos, com les presències de Cleese encarnant un locutor de la BBC assegut davant una taula a les localitzacions més dispars, una platja per exemple. 

Hi havia personatges recurrents, com un grup de pagerols representats pels sis Python i el barbut nàufrag, interpretat per Palin. Gilliam apareixia de tant en tant vestit de cavaller i amb un pollastre de goma, o s’encarregava dels interludis animats amb un nadó devorador d’avis i un fetus volador. Bromes esbojarrades sobre la guerra, porcs aixafats, els acudits de Chapman explicats expressament malament, pingüins amb tentacles, concursos en què participen llegendes polítiques, el Ministeri d’Andamis Tontos... Tot els estava permès i tot ho van posar potes enlaire en la seva revolució catòdica. 

Els diners d’un ‘exbeatle’

Després van venir les gires per teatres i, coincidint amb l’emissió del programa a la televisió nord-americana,les pel·lícules, tan excel·lents com ‘La vida de Brian’ (1979) i ‘El sentido de la vida’ (1983), tot i que la primera, una espècie de grans èxits del grup titulada ‘Se armó la gorda’ (1971), no va funcionar bé.I llibres, discos –amb cançons compostes per Idle i el seu amic Neil Innes–, la bona relació amb l’exbeatleGeorge Harrison –que va produir alguns dels films amb la seva companyia Handmade– i espectacles musicals.

Notícies relacionades

Els Monty Python en sis hilarants pel·lícules

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Després de l’escissió, el llegat va continuar viu. No era el mateix, ja que vam guanyar algunes individuals però vam perdre un gran grup: les fantasies tan particulars de Gilliam, els èxits de Cleese a films com ‘Un peix anomenat Wanda’ (1988) i la telesèrie ‘Hotel Fawlty’ (1975-1979), les sèries documentals de Palin, les estranyes comèdies d’aventures de Jones –‘Eric el vikingo’ (1989), protagonitzada per Tim Robbins i Cleese– o l’‘Autobiografía de un mentiroso’ (2012), documental d’animació basat en les memòries de Chapman.