RECORREGUT ICONOGRÀFIC
Art a prova de racisme
Una exposició a París revisa la representació artística dels models negres al llarg de la història colonial de França i les seves condicions de vida durant l'època que retraten
zentauroepp47863523 mas periodico exposicion la modele noir manet olympia190426111635
Malgrat ser molt presents en les belles arts franceses, els personatges negres han sigut invisibles durant molt de temps. Amagats sota un racisme silenciat, ningú en parlava. El Museu d’Orsay els rescata de l’oblit a 'Le modèle noir, de Géricault à Matisse (El model negre. De Géricault a Matisse), una exposició inèdita que treu de l’anonimat molts dels que van posar per als grans pintors.
És la primera vegada que un gran museu francès ofereix una proposta en la qual models i història colonial estan íntimament entrellaçats, seguint la línia d’altres mostres similars que s’han vist als Estats Units, Londres o Amsterdam.
Organitzada en col·laboració amb la Wallach Art Gallery de Nova York, les més de 300 obres exposades –pintures, fotografies, escultures i documents– repassen gairebé dos segles de lluites, tensions i debats.
Identitat negra
Des de l’època abolicionista (1794-1848) fins a les primeres avantguardes del segle XX, el recorregut iconogràfic permet seguir la lenta afirmació de la identitat negra i la relació entre artistes i models, antillans i africans, que van contribuir activament a animar la vida artística parisenca.
“Una de les característiques de l’exposició és que presenta una imatge més matisada, menys racista i caricaturesca de la que projectava la premsa popular i la publicitat de finals del XIX i principis del XX. Es remarca la dignitat de la persona representada, malgrat que de vegades hi apareguin estereotips i les descripcions estiguin impregnades de consideracions racials», comenta a EL PERIÓDICO DE CATALUNYA l’historiador Pap Ndiaye, membre del comitè científic de l’exposició.
La dignitat de què parla Ndiaye és patent al magnífic 'Retrat de Madeleine', de la pintora Marie-Guillemine Benoist, que es va presentar al Saló del 1800 amb el títol 'Retrat de negra' i que aquí recupera el seu nom després d’una investigació “gairebé policial” per esbrinar la seva identitat.
La serventa d’‘Olympia’
Un altre oblit emblemàtic és el de la Laure, la serventa negra del quadro ‘Olympia' (foto que encapçala l’article) que Édouard Manet coneixia bé. Al carnet de notes del pintor hi ha moltes referències a la noia que li va servir de model i que recomanava als seus amics pintors, i la va incorporar, així, al petit cercle parisenc d’artistes.
“Malgrat estar davant dels nostres ulls, en els llibres dedicats al quadro de Manet és pràcticament inexistent i fins tot parlen més del gat negre que d’ella”, recorda Isolde Pludermarcher, una de les comissàries. Tampoc els especialistes d’Henri Matisse, amant del jazz i fascinat pel món crioll, tal com va demostrar en les il·lustracions de 'Les flors del mal’ de Baudelaire, destaquen la presència de dones mestisses en els seus retrats dels anys 1940.
Detall del quadro titulat 'Dame à la robe blanche' (1946), d’un dels artistes fonamentals del segle XX, Henri Matisse.
“Les dones són majoritàries en l’exposició. Sens dubte hi ha una particularitat lligada al gènere perquè algunes representacions es basen en criteris erotitzants. Són vistes com a ‘princeses exòtiques’, com se’ls anomenava a començaments del XX», remarca Ndiaye.
Quadro abolicionista
En l’exposició sorgeix una part de la història de l’art que no estava dissimulada, però que era invisible perquè no es volia veure. “Se li diu al visitant que miri d’una altra manera”, assenyala Cécile Debray, una altra de les comissàries. Així, 'El rai de la Medusa' de Théodore Géricault es pot llegir com un quadro abolicionista, perquè el pintor situa a dalt de tot un home negre, d'esquena, recolzat en una bota i agitant un mocador. És el Joseph, un acròbata que es va convertir en l’únic model negre professional de l’època.
Estudi del pintor Théodore Chassériau sobre el model Joseph, un acròbata que apareix també a ‘El rai de la Medusa’ de Géricault.
El seu cas és excepcional. L’obra li va donar notorietat i els seus trets es troben a nombroses obres del romanticisme parisenc. El físic atlètic de Joseph l’acosta a les icones de l’Antiguitat clàssica, allunyant la imatge estandarditzada de l’home negre. Va ser també un dels tres únics models masculins de l’Escola de Belles Arts.
La musa de Man Ray
Un artista que va contribuir al procés de canonització de la bellesa negra durant les avantguardes de principis del segle XX va ser el fotògraf Man Ray. A l’exposició de l’Orsay la seva obra està lligada a la d’Adrienne Fidelin, ballarina originària de Guadalupe que va fotografiar, va pintar com una reina africana i després va oblidar. Primera model negra que va aparèixer en una revista de moda nord-americana. De la musa del surrealisme morta el 2004, que també va ser model de Picasso, no n’hi havia cap rastre.
Amb prou feines apareix en l’autobiografia de Man Ray. També per a ell va posar Aïcha Goblet, l’actriu belga que va créixer en un circ, es va convertir en una figura de Montparnasse i apareix en un retrat firmat per Félix Vallotton el 1922, o la cantant i guitarrista cubana María Martínez, anomenada L’antillana, que figura a l’obra del fotògraf Nadar.
L’estrella del music-hall Joséphine Baker va jugar a París amb els estereotips associats al cos de la dona negra.
“Hi ha un factor
de gènere.
Algunes dones
són vistes
com a princeses
exòtiques”, diu
l’historiador
Pap Ndiaye
El recorregut arriba fins a Joséphine Baker, estrella del music-hall, cantant i ballarina nord-americana que va imposar el seu estil a Broadway i que, des de la seva arribada a París, el 1925, va jugar amb els estereotips associats al cos de la dona negra.
La seva vida està marcada pel compromís, primer a la Resistència, participant en el contraespionatge, i després als Estats Units, desfilant en defensa dels drets civils al costat de Martin Luther King, que el 1964, durant la inauguració de l’exposició ‘The portrayal of the negro in american painting’ va dir que “l’art ha de descobrir i revelar la bellesa que els prejudicis i la caricatura han tapat”.
“La representació racista del negre salvatge s’esborra quan els pintors utilitzen models. La relació que estableixen amb ells permet comprendre millor les obres. En el cara a cara, els models no són passius, participen en la construcció de l’obra”, aprofundeix Ndiaye .
L’equip de comissaris insisteix que la mostra no parla de la representació dels negres percebuts com a grup social, sinó que posa l’accent en el model com a subjecte observat i representat per l’artista, com a individu portador de valors.
Contra la xenofòbia
Notícies relacionadesUna idea que remarca l’historiador quan afirma que “ser negre no és una qualitat biològica sinó una relació social”. “S’és negre en la mirada de la societat blanca. El que ens interessava era veure com el representaven els artistes”, afegeix.
L’èxit de l’exposició, que es podrà veure fins al pròxim 21 de juliol, no es mesura només pel nombre de visitants, sinó pel tipus públic, més racialitzat que de costum. “Normalment no hi ha tant públic negre veient les exposicions. Això és important, sobretot en aquest moment en què la societat francesa està tan dividida. L’exposició diu una cosa que va en contra de les declaracions xenòfobes que observem en la vida política”, conclou l’expert.
