Esther Vivas: "S'ha de treure la mamella de l'armari"

A finals dels 60, la feminista Carol Hanish va divulgar –l’autoria no està clara– la idea que ‘tot el que és personal és polític’. Volia impugnar així la presumpció que el cos, el sexe, la maternitat i l’avortament pertanyien a l’àmbit del privat, que no tenien rellevància pública.

Mig segle després, hem evolucionat poc (fins i tot hi ha risc d’involució). La maternitat ja no és un destí ineludible, però –ostres– quan és una elecció, el sistema fa la traveta a les dones per fer-la possible. Per això, i també perquè ha experimentat la infertilitat, l’embaràs, el part i el dol gestacional, la combativa Esther Vivas (Sabadell, 1975) ha escrit ‘Mama desobedient’ (ARA Llibres).

–¿Maternitat feminista? Sona a barrejar aigua i oli. 

–A mitjans dels anys 70, Adrienne Rich va plantejar la diferència entre la ‘institució maternal’ i l’‘experiència materna’. La primera al·ludeix a la maternitat en el sistema i la segona es refereix a l’experiència subjectiva de la dona en relació amb la pràctica.

–¿Hi afegeix alguna cosa, vostè?

–Per a mi, la maternitat feminista és la que trenca amb la lògica del patriarcat que diu que la maternitat és una feina que les dones han de fer de manera gratuïta i invisible, però també trenca amb la maternitat neoliberal, on la criança i les cures queden supeditades al mercat de treball.

‑¿I això com es fa?

‑És important no caure en la individualització de l’experiència materna, perquè està molt determinada per l’entorn. La maternitat feminista no és tant el que jo pugui fer com treballar perquè l’entorn sigui amigable. Vivim en una societat hostil a la maternitat, a la criança i a la lactància materna. Entre altres coses, quan tens una feina precària i amb prou feines pots pagar una vivenda, posposes el projecte i això pot tenir conseqüències com ara la infertilitat vinculada a l’edat. Cada dia és més difícil quedar-se embarassada i et diuen que «no importa, les tècniques de reproducció assistida ho solucionaran». Però el problema és polític, no tècnic.

–El sistema és hostil a qualsevol vida vivible en general.

–És bastant enemiga de les cures. Pel que fa a la maternitat, es poden exigir canvis al mercat laboral que permetin tenir més conciliació i en les prestacions i ajuts a la criança. Però també canvis més estructurals. La paradoxa és que s’exalta la joventut i la infància, però el sistema no hi juga a favor. 

–El permís de paternitat ha augmentat el 150%.

–Donar-lo per bo –que ho és i molt– és assumir el relat que afirma que la maternitat és un fre a la promoció de la dona en el mercat de treball. I el problema no és la maternitat, és el mercat de treball. La discriminació va molt més allà del fet que els dos cuidadors tinguin el mateix temps per estar amb els nens. ¿Què passa amb la família monoparental, integrada en un 80% per dones?

-Proposa maternitzar la paternitat. La cosa s’enreda.

‑Significa que la solució no només passa per un repartiment de les cures. Podem treballar, per exemple, per canviar la mentalitat sobre les professionals que s’ocupen de la petita infància, que estan en precari i poc reconegudes. En la mesura que donem valor social a la criança, és fàcil que els homes s’hi incorporin.

–Clama també contra la violència obstètrica (per a cabreig d’un grapat de obstetres).

–La violència obstètrica és l’última frontera de la violència de gènere. S’exerceix a les sales de part i té conseqüències psíquiques i físiques per a la dona. A Espanya, el 13% de les dones afirmen que el part les ha traumatitzat. 

–¿L’ha patit?

–Jo vaig decidir parir a casa, però conec dones que han viscut situacions dures. A una, per exemple, li faltaven unes setmanes per sortir de comptes del primer fill i la ginecòloga va considerar que s’havia de sotmetre a una cesària. No va voler i la van obligar –la ginecòloga i la seva parella– a quedar-se a l’hospital. En un altre cas, denunciat per l’associació Dona Llum, van instar un jutge que l’obligués a provocar-li el part. El part es veu gairebé com un procés patològic i s’imposa la idea que la seva medicalització dona més garanties que si es respecta la fisiologia del part. Avui, la majoria són parts de baix risc i, segons l’OMS, la persona millor preparada per atendre’ls és la llevadora.

–Es pressuposa que ho fan amb la millor intenció.

–No estic en contra de la intervenció mèdica quan sigui necessària. L’èmfasi no és tant a parir a casa o a l’hospital, sinó si es respecta o no el procés fisiològic del part. S’han de crear aliances amb el personal sanitari per canviar pràctiques quan són innecessàries: les cesàries, els parts instrumentals, les episiotomies –practicades en un 80% de dones el 2000 i avui en un 40%, quan el raonable seria del 20%–, la prohibida maniobra de Kristeller sense ni tan sols informar-ne la dona, la separació del nadó de la mare just després de néixer.

–Les tècniques de reproducció assistida, que ha experimentat, també són violentes.

–Jo, que soc molt crítica amb la indústria farmacèutica i amb certs patrons del model sanitari, m’hi vaig resistir molt. Als 34 anys vaig començar amb mètodes naturals, però quatre anys després, vaig optar per aquests mecanismes que sotmeten el cos de la dona. Forma part de les contradiccions de la maternitat. El més important és poder decidir quants fills volem i com tenir-los.

–¿Podria ser que les ‘mames desobedients’ pequin d’idealitzar la maternitat?

–Per a un sector del feminisme la lactància i la maternitat fan tornar la dona a la llar i al rol de cuidadora. Crec que el que els incomoda és que la maternitat inclou com poques pràctiques la biologia i la cultura. És biosocial. Des d’una maternitat feminista, penso a poder viure-la lliurement sense imposicions, però també sense idealitzar el que és. Viure-la com un dret i una experiència que val la pena ser viscuda. I això val tant per a les mare com els pares. Per això dic que cal maternitzar la paternitat. 

‑Reclama donar el pit on sigui.

‑Una de les aportacions del feminisme del 99% és treure de l’armari una sèrie de temes incòmodes socialment, per normalitzar-los. No només acabar amb la pressió dels 'ja veurem si et pujarà la llet’ o 'els pits petits tenen menys llet’, s’ha de treure la mamella de l’armari. El més positiu per al nounat és la lactància materna exclusiva en els sis primers mesos.

‑Això ho diu l’OMS.

‑Però si vas a un bar i et treus el pit, igual ningú diu res, però notaràs mirades de desaprovació, o en actitud obscena, o et diran que te la guardis i te’n vagis a un altre costat.

–Expliqui’m una decisió com a 'lactivista'.

–Vaig arribar a fer conferències amb la criatura enganxada al mugró.

–¿No valen les zones de lactància?

–Està bé que n’hi hagi, però solen ser a prop dels lavabos. Jo reivindico que la dona pugui donar el pit on sigui necessari per al nadó. Si ets en un bar i el nounat reclama, ¿què fas? ¿Vas corrent a casa? Això és inviable.

–Potser cuidar tingui alguna cosa de renúncia

. –No permetre-ho és posar traves al dret del nadó a ser alimentat i relegar la mare a la invisibilitat i a la llar.

–Demana també normalitzar la infertilitat i la pèrdua gestacional, que coneix en primera persona.

–Es calcula que una de cada quatre dones nascudes el 1975 no tindrà fills. No poder ser mare és vist com un fracàs. Com la pèrdua gestacional. Als 41 anys em vaig quedar embarassada de manera natural i als tres mesos de gestació van detectar una malformació genètica al fetus. Una altra vegada aquí tornen a ser importants l’avortament respectuós i la possibilitat de dol. I normalitzar-los ajuda a viure’ls de manera més saludable.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

–Ai, que donarà joc a les posicions provida.

–No ho considero així. En el fons, un avortament decidit i un d’involuntari formen part de la sexualitat femenina i del dret a decidir sobre el propi cos.