Paco Abril: "L'antifeminisme s'està traient la careta"

Paco Abril és sociòleg i membre d’Homes Igualitaris-AHIGE. Va arribar al que ara es coneixen com a ‘masculinitats alternatives’ després de passar la primària sense ser el noi que tocava i rebent tracte de ‘rara avis’. “No em barallava, no jugava a pilota i m’ajuntava més amb les nenes. Vaig patir ‘bullying’. ‘Maricon’, m’insultaven”. Allò, diu, el va portar a reflexionar sobre la seva identitat com a home i a interessar-se després pels estudis de gènere. Amb motiu del Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència vers les Dones, Abril aclareix la caixa negra que són les violències masclistes i el paper dels homes després d’un any convuls en què el #MeToo, la sentència de ‘La manada’ i el 8-M han fet aflorar els draps bruts del patriarcat.

“Surt de ‘La manada’”, diu aquest any l’eslògan de la seva associació. Van forts, ¿no?

És que el silenci ens fa còmplices. I la qüestió és: ¿com podem actuar els homes per anar a favor de la igualtat? Doncs sent valents i apartant-nos del grup, cosa que de vegades no és gens fàcil. O sigui, no només estant en contra de la violència i de segons quins comentaris, sinó dient-ho en veu alta. Si creus en un món en què homes, dones, negres, blancs, gais, trans i classes populars tinguin les mateixes oportunitats, no pots callar davant de les injustícies, davant de les violències. 

Molts diran: “Jo no he sigut violent mai, ¿per què se’m relaciona amb ‘La manada’?”.

Les violències van des de les més subtils i invisibles fins a l’assassinat o la violació. I si callem davant de determinades situacions, d’alguna manera estem alimentant el monstre. Potser jo no he assetjat, ni insultat ni maltractat ningú, però no puc callar davant dels anuncis masclistes, els comentaris de companys o les polítiques injustes a la meva feina. En tot això podem fer-hi alguna cosa, ¿no?

¿S’autoinculpa d’alguna cosa?

Jo també he tingut privilegis, és clar. A casa, les meves germanes s’encarregaven de les tasques domèstiques, i jo callava. I al món laboral també he tingut més facilitat perquè m’escoltessin que altres companyes que potser portaven la investigació i en sabien més que jo. El problema dels privilegis és que són invisibles per a qui els té.

Vostè que treballa amb les masculinitats: ¿com porten els homes aquest cop de puny a la taula que han clavat els feminismoe?

El canvi no és d’ara, comença fa més de 100 anys. Però és cert que la igualtat real no arriba –persisteixen les violències, la bretxa laboral, el repartiment desigual de les feines domèstiques o la poca visibilitat en l’esfera pública– i que les dones organitzades han dit que prou, que no volen, per exemple, que les matin. Una cosa justa, ¿no? Aquest revulsiu ha servit perquè més dones, però també més homes, s’apuntin a empènyer cap a un nou model social. Però això implica coses.

¿Per exemple?

Estem posant en qüestió un sistema amb milers d’anys i que es basa a naturalitzar les diferències sexuals i, a partir d’allà, donar més preminència i poder als homes. Qüestionar això és complicat, no tant per a les dones, que surten guanyant, sinó per als homes, que han tingut aquests privilegis. Així que davant d’aquest nou panorama, molts o estan perduts o reaccionen oposant-s’hi obertament. Està apareixent, i crec que amb molta força, una contrareforma antifeminista. 

Però la misogínia no és una cosa nova.

No, però sí que ho són aquests moviments antimigrants a Àustria o Alemanya que també són antifeministes, van en contra del que ells anomenen ‘ideologia de gènere’. Són un fenomen nou. Gent que té altaveu i poder, que van pujant als parlaments. Estem en un moment de revolució feminista, però també de contrarevolució. I la situació s’està polaritzant. Tenim, per exemple, el Brasil i els EUA, on hi ha un abisme creixent entre un sector conservador, racista i antifeminista, i un altre de mobilitzat contra aquestes polítiques. ¿Cap a on ens porta això?

¿Alguna hipòtesi?

No ho sabria dir. I em preocupa. La contrareacció cada vegada és més organitzada i present. Potser abans ja existia, però ara aflora sense vergonya, sense màscares. Ja veurem què passa, em fa la sensació que tot s’està jugant en el mateix moment.

¿I com s’explica aquest replegament davant de xifres de violències i situacions que clamen al cel? 

Tot això va de poder. Totes les institucions que tenim, polítiques i públiques, són estructures patriarcals i es basen en una jerarquia on els homes ocupen una determinada posició. I qüestionar això implica desmuntar-ho. Així que, d’una banda, hi ha por del canvi i, de l’altra, una clara resistència.

¿Què ofereixen discursos com el del psicòleg que omple estadis Jordan Peterson, l’anomenat “guardià del patriarcat”?

Bé, aquest senyor diu que estem culpabilitzant els homes i fa una analogia entre humans i llagostes per justificar les diferències sexuals i les jerarquies que se’n deriven. O sigui, que som així i que no fa falta qüestionar res. Hi ha gent que parla de les masculinitats trencades, homes que no poden estar a l’altura d’allò que se’ls demana i que, en lloc de repensar-se, actuen de forma més violenta per mantenir certes posicions de privilegi. A més, la revisió és una tasca complicada.

¿En quin sentit?

Nosaltres hem nascut amb una sèrie d’avantatges que van des de l’àmbit sexual fins al laboral. ¿S’està bé, no? Quan soc en tallers amb homes amb discursos forts, els pregunto: «¿Tens filles?». Ningú vol que la seva filla pateixi violències i allà alguns fan el clic. Però la revisió és un procés llarg en el qual et qüestiones des de la paternitat a les relacions laborals i afectives, i som conscients que sovint no arribem als homes que més ho necessiten.

Escolti: la web Feminicidios.net aquest any ja ha comptabilitzat 89 assassinats a Espanya. ¿Quina relació tenen violència i masculinitat tradicional?  

Hi ha estudis que apunten que la violència de gènere augmenta quan es té por de perdre poder. A més, la violència és molt present en la socialització masculina. A les pel·lícules, en la competitivitat entre nens. Això es qüestiona poc i molts homes entenen que és la manera que tenen de relacionar-se i que és legítim utilitzar-la en moments de conflicte. Així que quan la teva parella, per exemple, et qüestiona, hi ha qui utilitza la violència, ja sigui psicològica o física, per restituir l’ordre.

¿I com encaixa la violència sexual en aquest puzle? 

El sistema patriarcal va néixer fa 10.000 anys sustentat en el fet que les dones són propietat dels homes, dels pares o dels marits, i ja se sap que amb una propietat pots fer el que vulguis. En algunes zones del món, quan una dona és violada, la manera de restituir el delicte és que el pare pagui un dot. I aquesta idea encara perdura.

¿En quina mesura?

N’hia ha prou amb mirar en els mitjans de comunicació com se sexualitza el cos femení, que apareix sempre accessible i disponible. I això s’ha exacerbat amb el porno ‘mainstream’, violent i demencial, amb què molts joves se socialitzen en el sexe i en què les dones són representades com a objectes amb què es pot fer qualsevol cosa. Hi ha noies violentades per les seves parelles a qui no agrada aquest tracte, però que l’accepten perquè pensen que és el normal. Fins i tot hi ha gent que ni senten que cometen delictes perquè han assumit que amb una dona poden fer el que vulguin en un determinat context.

Com a societat, ¿tenim les violències que tolerem?

Crec que som bastant tolerants amb la violència, sí. A més, se sol parlar molt de les víctimes i poc dels violents. S’hauria de posar, també, el focus en els homes violents, treballar amb ells perquè reconeguin la violència i reconstitueixin una vida sense. I tot i que ara estem més sensibilitzats, continua sense existir una posició frontal i radical, que vagi des de l’educació fins a la justícia. Moltes vegades inclús no es diu ni que la violència és masclista, que és generada per homes contra dones i contra altres homes, i que és estructural.

Escolti, ¿alguna finestra oberta? 

Ara a les aules hi ha més diversitat, d’identitats i sexualitats, però els models tradicionals acaben arrossegant la resta. Crec que l’educació afectivosexual és fonamental. És urgent una sexualitat basada en el plaer, a compartir i explorar, i no en la violència i la dominació. Hi ha una psicòloga, Fina Sanz, que diu que cal erotitzar el bon tracte i fer-lo visible en tots els àmbits de la vida.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

No prioritzem exactament el consentiment i la cura.

Per això és necessari valorar el fet de tractar bé els altres i un mateix. Que la gent jove digui “és guai ser bona persona” en lloc de dominar i maltractar, que així ens va: vivim en una societat malalta i al final morirem amb el planeta perquè ens l’haurem carregat.