Històries de reconciliació

Colòmbia viu un moment històric. La firma de la pau, aquest 26 de setembre, va ser un pas decisiu cap al final de més de 50 anys d'enfrontament al país. S'acosten els capítols finals del conflicte armat més llarg de l'Amèrica Llatina, i colombians com Tana, Leidy, Luis, Wilson, Julitsa, Anderson, Antonio i César s'han adonat que el perdó no depèn d'un acord polític. És una aposta individual. Ells van decidir no esperar per tancar la ferida i demostren que el camí de la reconciliació és possible i al mateix temps també és real.

TANA MONTOYA I LEIDY MONTOYA

Reconciliar-se al poble

Güintar és una de les tantes localitats abandonades per l'Estat. El cementiri és el primer que es veu a l'entrar i al sortir per l'única via de terra que dóna accés en aquest poblet d'Antioquia. Sobre les làpides s'apinyen exvots en forma de braços de plàstic que miren al cel, com si els morts volguessin sortir de les tombes.

Tana Montoya i Leidy Montoya, originàries de Güintar, són amigues però no sempre ho van ser. Leidy era guerrillera de les FARC, al mateix front que va assassinar el pare i dos dels germans de Tana. «El meu germà gran es va unir a les FARC i després va desertar. Li van dir que m'havia de matar per ser gai, i amb això els demostraria fidelitat».

En conseqüència, Tana va haver de marxar a Medellín i va passar a formar part dels més de sis milions de desplaçats interns que hi ha a Colòmbia, segons ACNUR, l'agència de l'ONU per als refugiats.

Leidy es va unir voluntàriament a les FARC als 13 anys. Confessa que la motivació va ser la inestabilitat al seu nucli familiar. «La guerrilla formava part del poble, era una sortida». Va pertànyer a la brigada d'explosius durant l'atemptat més gran perpetrat el 2002 en una església de Bojayá, on van morir desenes de civils. «Jo no hi era quan van assassinar la família de Tana, però la gent del poble igualment em va dir assassina».

Leidy es va desmobilitzar fa alguns anys i intenta seguir amb la seva vida, però no és gens fàcil encaixar en una localitat on tots coneixen la seva història. Tana ha perdonat Leidy però no les FARC. «El perdó comença per entendre la persona. La cadena de la violència s’ha de trencar». I assegura que l’Estat va abandonar el seu poble: «En aquell moment la llei era de qui portés una arma a sobre».

     A la plaça de Güintar hi ha una església amb la façana blanca. El rector va ser qui va tenir la idea d’aixecar una escultura en honor a les víctimes de la violència de la guerra.   «Vaig participar en la massacre de Bojayá al departament del Chocó 

–reconeix Leidy–. La confrontació entre la guerrilla i els paramilitars era molt intensa. Jo era una de les encar­regades dels explosius. Hi havia un grup de paramilitars que estaven a l’altre costat de l’església». Explica que, per un error tàctic, la bomba va caure al temple i va matar entre 75 i 119 persones  –el nombre de cossos mai va poder ser determinat– que s’havien refugiat a dins. «Va ser una cosa impressionant i molt dolorosa. Li demanem perdó a la població civil. No volíem massacrar nens d’aquella manera», es lamenta.

WILSON BARRETO I LUIS BARÓN

Luis Barón

 obre la porta del taxi amb un somriure i ajuda el seu amic a baixar. «Wilson és com un germà per a mi», diu mentre el sa­luda amb una abraçada. Wilson Barreto munta el bastó plegable amb les seves mans solcades de cicatrius. Avui han quedat a la Fundació per a la Reconciliació de la capital.

La ceguesa de Wilson, expolicia, és la seqüela de l’atemptat amb bomba perpetrat per les FARC el 2004. «Vaig estar inconscient cinc dies, i quan em vaig despertar, els meus companys ja havien sigut enterrats», recorda. Aquella acció violenta la va ordenar Luis. «A les FARC, quan et manaven matar t’estaven donant una ordre, no preguntaven si ho volies fer».

Es van conèixer, per casualitat, 10 anys després de l’atemptat. Compartien habitació durant un curs fora de la ciutat. Luis només sabia que Wilson era expolicia i una de les 200.000 víctimes amb algun tipus de discapacitat estimades per l’Agència Colombiana per a la Reintegració. Wilson, per la seva part, només sabia que Luis era un dels més de 60.000 desmobilitzats que havien abandonat les armes en els últims 13 anys. «Quan vaig saber qui era Luis vaig pensar: ‘estic dormint amb l’enemic’».

Avui tots dos col·laboren en les escoles de perdó i reconciliació, espais comunitaris en què es cultiva el diàleg a partir de les històries personals. «Per a mi el perdó és curació», afirma l’exguerriller amb fermesa. «El perdó és una cosa molt bonica, dóna pau al cor després d’una guerra inútil», confessa Wilson. I recorda el dia en què es van reconciliar: «Ens vam fer l’abraçada del perdó i vam plorar junts».

Luis posa la mà a l’espatlla de Wilson i guia el seu amic cap a l’interior de la fundació. Tots dos es pregunten per les respectives famílies i fan bromes sobre l’altre: «Et veig més gras», fa broma Wilson. «Jo a tu et veig més lleig, paisà», li replica Luis.

El nen de Putumayo

Luis explica que, mentre pertanyia a les FARC, un dia van anar a ajusticiar un home que havia sigut denunciat com a lladre per la comunitat del poble de Puerto Guzmán, al departament de Putumayo, al sud del país. «Un nen d’uns 5 anys que jugava al carrer em va dir que es tractava del seu pare. Li vaig preguntar si sabia on era i va assentir amb el cap. Llavors, em va agafar de la mà i vam caminar junts. Vam esperar fins que va aparèixer i al veure’l, el nen el va assenyalar», confessa.

Més de dos lustres després, quan Luis es va desmobilitzar, va tornar a aquell lloc. «El nen ja era un jove de 17 anys. Sabia que el seu pare havia sigut assassinat per les FARC, però no recordava que ell mateix havia asse­nyalat el camí».

PROJECTE VICTUSL’escenari del perdó

L’escenari del perdó

A la penombra del teatre Casa E de Bogotà, víctimes i exbotxins caminen entre el públic en direcció a l’escenari. Està a punt de representar-se Victus, l’obra de teatre ideada per l’actriu Alejandra Borrero. El públic sap què veurà: un grup d’excombatents de les FARC, de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN) i de paramilitars compartint el mateix espai amb les seves víctimes. Però el que desconeixen és que l’obra no fa servir etiquetes, sinó qualitats humanes. A Julitsa Mosquera, segrestada, torturada i violada pels paramilitars, la presenten amb un simple «ella és Julitsa, alegria, entrega i perdó».

    El públic aplaudeix calorosament ignorant la seva història. Tancada durant el seu captiveri, la van portar a la mateixa habitació on també retenien la seva filla. «Vam estar segrestades cinc dies i cinc homes diferents van abusar sexualment de mi, em van pegar i em van torturar. I l’únic que suplicava és que no li  fessin res a la meva nena», recorda, consolada pel fet que no toquessin la seva filla.  «En aquella època vam ser violades sistemàticament unes 20 líders dones a tota la regió –prossegueix aquesta dona del departament de Chocó–. Va ser una manera de fer-nos callar perquè deixéssim de prevenir els joves d’allistar-se als grups armats».

    Julitsa és una de les més de tres milions de dones ultratjades durant el conflicte, segons xifres oficials del Govern colombià. Ella confessa que va ser difícil afrontar el projecte, que fins i tot va pensar a abandonar-lo: «A vegades el teu dolor et cega tant que penses que l’única que ha patit ets tu». Però està convençuda que el perdó dóna la possibilitat de tenir al davant l’agressor i no sentir odi.

El més jove del grup, Anderson Vargas, va ser segrestat per l’ELN quan tenia 7 anys. Va créixer en temps de guerra. Com ell, un de cada tres nens ha sigut marcat pel conflicte. «No sento rancor cap a aquells que se’m van emportar», afirma el jove, que avui té 18 anys. 

Antonio Erira va ser un dels 40.000 segrestats durant el con­flicte. Pertanyia a les Forces Armades Colombianes quan va ser capturat per l’ELN. Va passar tres anys captiu a la selva. Avui té la convicció que el perdó «és comprendre que tots som humans; s’ha de parlar, escoltar l’altre, abraçar-nos i junts... caminar».

Tots els que formen part del projecte Victus donen un missatge al poble colombià de la seva esperança: «Somiem amb un país on puguem donar-nos les mans». 

CÉSAR LÓPEZ 

Un instrument de pau

El músic i activista César López és autor de hits com 'Canción para el perdón'. El 2003, després de l’atac al Club El Nogal a Bogotà, va tenir la idea de transformar en guitarra un AK-47, «el fusell d’assalt que més gent ha matat al món». I la va batejar amb el nom d’escopetarra. «L’escopetarra és un símbol. És la clau amb què obrim portes per trencar el gel i ­transformar». 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Amb ella desgrana projectes musicals amb desmobilitzats i en llocs on la violència encara està present. Defensa la idea que «cada bala és una bala perduda» i que val la pena lluitar per cada vida que es pugui preservar. «La meva intenció és ­tocar els cors amb la meva música –assenyala–. Si un instrument creat per matar és capaç d’exhalar alguna cosa bonica, encara ho pot fer més l’ésser humà, que va ser creat per estimar». I explica que molts desmobilitzats li diuen que, com l’escopetarra, ells també tenien un projecte per a la mort i, encara que no poden obviar el seu passat, ara es presten a la vida.

    El músic no para d’actuar als racons més llunyans de Colòmbia i del món per denunciar el conflicte i demanar la pau. «L’’escopetarra és una eina física d’on l’ésser humà extreu una eina mental, i quan la comparteix es torna una eina social». Aquest és el principi de l’escopetarra, segons López. Juanes, l’argentí Fito Páez, al Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament i al Govern de la ciutat de Bogotà tenen una còpia de l’instrument. H