Shia LaBeouf, l'home espectacle

En aquesta època d'il·limitada fascinació per qualsevol vedell d'or, els actors de Hollywood inunden la nostra telerealitat amb ruptures de parella, turmentades addiccions, excentricitats o activisme per causes més o menys nobles. Entre tots ells, és probable que Shia LaBeouf sigui un dels més originals. A més de barallara-se amb Alec Baldwin dies abans del que havia de ser el seu debut a Broadway o de ser arrestat per repartir calbots entre el públic durant una representació de Cabaret, l'actor de Transformers i Nymphomaniac s'ha convertit en una espècie d'agent provocador amb les seves performances artístiques, que tenen el personal una mica desconcertat. No se sap si busca publicitat o una reflexió sobre la banalitat de la fama, però se li ha de reconèixer una tossuderia admirable.

Fa només uns dies es va inventar el seu últim cop. Aprofitant una invitació per parlar davant l'Oxford Union, la societat de debats més famosa de la prestigiosa universitat, es va tancar 24 hores en un ascensor amb els seus dos col·laboradors i va invitar els estudiants a acompanyar-lo una estona. Una càmera gravava com hi entraven, però després només se sentia el so. Un estudiant li ensenya la tita, una altra es posa a plorar i l'abraça fascinada, un altre li demana que li clavi una bufetada. Parlen de cine i de la situació política a Dakota del Sud. ¿La intenció de l'experiment? «Que les seves veus col·lectives puguin formar part d'un discurs estès, expansiu i igualitari davant l'Oxford Union», va explicar en un comunicat juntament amb Nastja Rönkkö i Luke Turner.

Fill d'un veterà del Vietnam i d'una ballarina i dissenyadora de joies jueva, LaBeouf es va criar a Los Angeles i va tenir una infància «bastant hippy i feliç», segons ha dit, malgrat les estretors econòmiques i els problemes amb les drogues del seu pare.

Però es va saber buscar la vida. Amb 17 anys va guanyar un Emmy pel seu paper en una sèrie de la factoria Disney i als 18 es va estrenar en el cine. Va començar fent comèdies i pel·lícules juvenils com El misterio de los excavadores per endinsar-se després en la ciència-ficció (Jo, robot) o el thriller (Disturbia). Amb l'èxit de Transformers es va fer milionari i famós per al gran públic. Va treballar amb Spielberg a Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall; amb Oliver Stone a la segona part de Wall Street, i amb Lars Von Trier a la primera de Nymphomaniac.

En aquell moment la seva vida ja era intensament caòtica. El 2013 va haver de demanar perdó per plagiar l'obra del dibuixant de còmics Daniel Clowes en el seu tercer curtmetratge com a director, Howard Cantour, que va ser projectat a Cannes. Aclaparat per les crítiques va anunciar poc després a les xarxes socials que es retirava de la vida pública, però no va trigar a reaparèixer al Festival de Berlín del 2014, on va acudir per presentar el polèmic film de Von Trier amb una bossa de paper al cap on es podia llegir «ja no sóc famós». Havia entrat en el que ell mateix va definir de «crisi existencial» i va recórrer a l'art per canalitzar les seves emocions.

Enganxat a l'alcohol

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

«Em vaig bolcar en les performances perquè no podia trobar una altra plataforma o disciplina per a l'expressió individual, per presentar-me a mi mateix», va dir a Variety l'any passat. Els muntatges es van succeir, alhora que intentava desenganxar-se de l'alcohol. Primer el de #ImSorry, per al qual es va tancar en una habitació amb la bossa de paper al cap. La gent va arribar a fer cues de set hores per veure'l. De tant en tant es treia la bossa i plorava en silenci.

Un any després es va tancar a veure totes les seves pel·lícules en una marató de 72 hores. Un càmera filmava les seves expressions facials i les retransmetia per internet. Rient, plorant, adormit, sorprès, menjant… Entremig va rodar un vídeo musical presentant-se com un «caníbal» i va posar en marxa #TouchMySoul. Durant quatre dies, va respondre a les trucades de tothom que volgués explicar-li una cosa emocionant. El més paradoxal de tot és que amb el seu art intenta denunciar la deshumanització de la fama, però com més munta el numeret més famós es fa.