Mira'm als ulls...

…i digue-m'ho. No m'escriguis un correu ni m'enviïs un whatsap. Tampoc m'agraden les notes de veu. Vull sentir-ho de la teva boca en directe, escoltar la teva expressió, veure el teu to, intuir per aquell lleu moviment de celles què sents. I poder respondre't sobre la marxa. No em vinguis ara dient que una emoticona transmet tot el que vols dir.

Que consti, no l'he llegit encara, però el llibre de la investigadora del prestigiós Institut Tecnològic de Massachusetts Sherry Turkle (MIT) En defensa de la conversación fa molt bona pinta. Aborda una problemàtica creixent: utilitzem les pantalles per protegir-nos del nostre entorn, evitar parlar entre éssers humans, fugir del contacte directe, pell amb pell, en definitiva, mirar-se als ulls, conversar i empatitzar amb l'altre, que ens fa més humans.

No soc contrari als correus electrònics ni als missatges instantanis. Ben usats són formidables però ¿no pensen que n'abusem? Això convida a fer una reflexió col·lectiva profunda.

Sempre he cregut que hi ha coses que val la pena posar per escrit perquè quan un transforma pensaments en tinta sobre paper sembla que diu més. Una carta d'amor, íntima, dirigida al nostre ésser estimat plena de paraules envernissades amb melassa és imbatible. No obstant, ¿una acalorada discussió personal o una recriminació per un (aparent) mal comportament ha de ser abordada des del teclat d'un dispositiu electrònic? La resposta com a societat està progressivament prenent to afirmatiu. Potser resulta més còmode, però en el llarg termini aquells bits ens estan robant la humanitat, ens fan més esclaus. Compte perquè els correus els carrega el diable.

La tecnologia existeix per fer la vida més fàcil sense oblidar-nos del que ens distingeix com a espècie, la nostra intel·ligència creativa que ens permet ser empàtics.

¿Quines implicacions té lliscar per aquest perillós pendent? Estem perdent focus en allò que ens fa comprendre el del costat. Un parell d'exemples. El 20% de les persones entre 18 i 34 anys -comenta la investigadora de Boston esmentada abans- respon una trucada mentre manté relacions íntimes. No sé si riure o plorar. El segon, la política a cop de tuit. Sisplau, no visquem sotmesos a 140 caràcters. La política és matís, finor, debat, comprensió i acceptació de l'altre. Senyors polítics no facin política tuitera.

¿Han provat recentment a enviar una postal escrita a mà? Jo fa anys, quan el correu electrònic estava ja molt estès, em prenia cada estiu l'alegria (o molèstia, segons es miri) d'escriure una postal, amb text individualitzat per a uns centenars de persones. Tenia un impacte brutal. Crec que ja no ho faré més. Miraré als ulls, escriuré menys missatges i deixaré que mirin a la meva ànima. M'exposa més, em fa més fràgil. I més humà també.