El pol Sud s'escalfa tres vegades més que la resta del planeta

En els últims 30 anys, el pol Sud s’ha escalfat tres vegades més que la resta de la Terra. Aquest augment de les temperatures trenca la tendència registrada fins a la dècada dels 80, quan aquesta zona ubicada a l’interior del continent continuava refredant-se. Tot apunta que aquest fenomen es deu a la variabilitat del clima tropical i a l’augment dels gasos amb efecte d’hivernacle generats per l’activitat humana. I, tot i que resulti complicat mesurar amb exactitud el pes de cada un d’aquests factors, els experts consideren «poc probable» que aquests canvis només es deguin a fenòmens naturals. L’acció antropogènica pot haver tornat a inclinar la balança.

Aquestes són conclusions que es desprenen d’un estudi publicat aquest mateix dilluns en la revista ‘Nature Climate Change’, en el qual s’han analitzat les dades registrades a l’estació meteorològica antàrtica i, posteriorment, s’han comparat amb models matemàtics amb què s’estimava el comportament natural del clima a la regió. Els resultats no només mostren que la taxa d’escalfament real és tres vegades més gran que l’esperada. Sinó que, a més, suggereixen que s’haurien d’ajustar les previsions a un escenari en el qual la temperatura en aquesta zona està augmentant molt més del previst.

Rècords de temperatura

Tot això complica encara més el pronòstic per a un clima antàrtic, ja per si mateix complex. A finals del segle XX, per exemple, els vents procedents de l’oest van refredar la part alta de l’altiplà antàrtic, mentre que en la part peninsular es va experimentar un escalfament rècord. Aquest tipus de contrastos també es van observar al gel, que, mentre es fonia ràpidament en algunes regions, en d’altres semblava guanyar una mica de terreny. Aquestes diferències regionals podrien estar «emmascarant els senyals d’escalfament antropogènic», segons destaquen els investigadors responsables d’aquest nou estudi, afiliats a la Universitat de Victòria de Wellington, a Nova Zelanda.

Si a nivell global s’estima que les temperatures estan augmentant una mitjana de 0,2 graus centígrads per dècada, al pol Sud aquest increment ja està vorejant els 0,6 graus per dècada. Només en aquest segle, ja són quatre els rècords de temperatura anuals que s’han registrat a la regió. Els anys 2002, 2009, 2013 i 2018 van ser els més càlids mai viscuts fins ara. Fa dos anys, de fet, la temperatura va estar 2,4 graus per sobre de la mitjana esperada. El febrer del 2019 es va tornar a batre un rècord. L’octubre del mateix any, una altra vegada. A principis del 2020, la base argentina d’Esperanza va arribar als 18,3 graus, la marca més elevada des que es tenen registres, el 1961. I, tot i que aquests últims episodis puguin llegir-se com un fenomen esporàdic, el seu impacte incideix encara més en l’escalfament de la zona.  

Les empremtes de la crisi climàtica

Notícies relacionades

Màxima alerta: nous estudis avancen dràsticament la frenada del Corrent Atlàntic

Gossos perillosos: un estudi demostra que l’agressivitat no ve determinada per la raça

Alguns dels estudis realitzats fins ara suggerien que el canvi climàtic estava afectant molt més el pol Nord, on el desglaç és més evident, que el pol Sud, on la massa de gel sembla més estable. Tot i així, sobre el terreny s’ha observat que el 90% de les glaceres de la península estan retrocedint. La pèrdua de gel, sobretot a la part occidental, progressa a «taxes alarmants» i en els últims anys s’han registrat «mínims històrics» amb una pèrdua de 0,61 milions de quilòmetres quadrats.

«El veritable missatge que es desprèn d’aquest estudi és que no hi ha lloc immune als efectes del canvi climàtic», destaquen Sharon E. Stammerjohn i Ted A. Scambos, investigadors de l’Institut d’Investigació Àrtica i Alpina de la Universitat de Colorado en un article complementari, publicat a ‘News and Views’. Els experts recorden que vivim en uns «temps sense precedents per a la salut del planeta i dels seus habitants», de manera que urgeix «prendre mesures per aplanar la corba de les emissions globals de carboni». En cas de no ser així, els danys col·laterals podrien ser catastròfics i globals a causa de l’escalfament global, l’augment del nivell del mar i la desaparició de les costes, entre d’altres. «També sabem, potser millor que abans, que podem viure de manera més sostenible. Podem marcar la diferència i hem de marcar la diferència», conclouen els científics.