Maria Escalas: «El càncer és una putada immensa, no un aprenentatge»

L’escriptora Maria Escalas (Mallorca, 1969) assegura que té poc a veure amb Sara, la protagonista de la seva segona novel·la, una música professional que ha d’afrontar un dels moments més durs de la seva vida: un càncer de mama que arriba després d’una separació sentimental.  Però és obvi que alguns elements sí que coincideixen. Per exemple, com analitza el món com si tot fossin notes o melodies musicals.

Acaba  de publicar “Sara i els silencis” (Ed. Amsterdam), la seva segona novel·la, mentre la primera, “Abans que el teu record torni cendra”, encara recull èxits. ¿Sorpresa?

La meva gran sorpresa va ser publicar, perquè tothom deia que era molt difícil. De la primera novel·la ja se n’han fet cinc edicions més una de butxaca. En aquesta segona, com que ja sabia que es publicaria, la incògnita era saber com seria rebuda.  ¡Hi ha molts escriptors que només fan una novel·la en la seva vida! A més, “Sara i els silencis” no és una novel·la fàcil.

En aquesta novel·la, tot i que el context és musical, els silencis predominen...

Sí, és una novel·la sobre les coses que callem i que no deixem créixer. Explico el silenci de la Sara, però també com, mitjançant la música, ella descobreix els silencis de la seva família. No podem oblidar que el silenci és necessari per a la música. La Sara és una dona que ha callat perquè el seu marit pugui triomfar professionalment, però en la maduresa, quan tot se li enfonsa, intenta buscar la seva pròpia veu.

¿Aquesta mena de silenci sacrificat és característic d’una generació de dones, no?

Cert. És molt femení perquè durant segles les dones han silenciat la seva ambició. Avui,  l’ambició fins i tot es considera un valor poc femení. Una dona ambiciosa està mal vista.

Un dels altres temes que aborda és la fecunditat. Però des d’un punt de vista nou...

Relaciono la fecunditat amb la creativitat i la possibilitat de fer coses. No em centro en la maternitat física. A les dones sempre ens han inculcat la necessitat de tenir fills, però hi ha moltes altres maneres de donar vida i de ser fecunda sense la necessitat de tenir fills carnals.

Un dels principals cops que rep Sara, la seva protagonista, és un càncer de mama. ¿Com decideix abordar aquest tema?

Molta gent m’ha dit “no vull parlar-ne”, però altres persones, molt generoses, m’han explicat la seva experiència. I quan començava a valorar la possibilitat d’escriure sobre aquest tema se’m va concedir un regal: vaig conèixer la Txelo –personatge real–, que llavors estava lluitant contra un càncer. Amb ella vaig conversar hores. A més, també m’he documentat molt perquè en tot moment he volgut ser molt respectuosa. No volia fer un llibre d’autoajuda, ni provocar la llàgrima fàcil, però tampoc treure ferro a la situació.

És un llibre atapeït de temes tabús: el càncer, les relacions homosexuals... però també la mort.

Jo no podia fer un llibre amb una protagonista malalta de càncer i que en cap moment es plantegés: “¿I si em moro?”.  La Txelo em deia sovint una frase: “Estic molesta perquè la gent em diu que d’aquest càncer n’aprendré molt, però si vull aprendre alguna cosa em compro una enciclopèdia”.  Les coses s’han de dir clares: “El càncer és una immensa putada, no un aprenentatge”

Al llibre també s’expliquen moltes relacions de solidaritat entre dones que viuen moments durs...

De fet aquesta novel·la es podria haver dit “Àngels inesperats” perquè també és una història sobre com, en moments de crisi, poden sortir del no-res persones que t’agafen la mà. I aquesta també és una reacció molt femenina.

“Sara i els silencis” aborda molts temes durs, però ¿som davant d’una novel·la voluntàriament esperançadora?

Sí, sense cap dubte. És una novel·la lluminosa i amb molta força perquè, sovint, la persones que s’enfronten a un càncer són molt vitals. És una aposta pelcarpe diem.

La Sara és música professional igual que vostè, que també exerceix de professora d’aquesta matèria en una escola de secundària de Mataró. Ella analitza el món musicalment, ¿un tic compartit?

Tots els músics ho fem. Quan miro el cos d’una persona sempre penso quin instrument podria tocar. Fins i tot em diu una llista amb els sons dels telèfons dels personatges de la novel·la; per exemple, el telèfon de la Sara sona amb una tercera major i el del David, unes octaves. Jo volia que la música fos molt a dins de la novel·la i que el lector l’escoltés.

¿Què comparteix més amb Sara?

Poc més. Som dones, més o menys de la mateixa edat i totes dues som músiques, però amb diferències importants: jo no he deixat la meva carrera pel meu marit, gairebé ha sigut al contrari, i la Sara toca la viola –jo l’oboè–, però volia que fos aquest instrument perquè és dolç i sempre està amagat dins de l’orquestra.

Vius a Mataró i a la novel·la fas referència a “La missa de les Santes”, en la qual toca des de fa anys. ¿Per què és important aquest detall?

Notícies relacionades

Mataró es prepara per a viure un Nadal amb més llums que mai, carrosses noves i nous personatges en la Cavalcada

Moren dues persones en un incendi en un habitatge a Mataró

Dedico la novel·la a la Itziar, una amiga que va morir de càncer de mama. L’última vegada que la vaig veure va ser al final d’una “Missa de les Santes”. A més, en aquesta celebració es reflecteix molt clarament la complicitat que els músics establim entre nosaltres i amb el cor.

Més notícies de Mataró