Manuel Cusachs: "Dedicar-se a l'art és un acte d'humilitat"

L'escultor Manuel Cusachs (Mataró, 1933), especialment conegut pels seus retrats, ha inaugurat a l'Ateneu Fundació Iluro de la seva ciutat natal una exposició retrospectiva dels últims setanta anys de la seva carrera. Una mostra de 140 obres que sintetitzen el món i el caràcter conceptual de l'artista: emotivitats, cultura, país, família i espai.

‘Manuel Cusachs. El pas del temps 1947-2017’. ¿Què representa per a vostè aquesta mostra?

Aquesta exposició inicialment havia de ser un homenatge, però quan l'Associació Amics de Ca l’Arenas, els seus organitzadors, van veure la cara que vaig fer quan vaig sentir la proposta la van convertir en un reconeixement i posteriorment en una antològica; una antològica de setanta anys d'ofici. És una antològica de tota una vida professional. Un homenatge no a la meva figura, sinó al pas del temps. S'hi pot veure des de la meva primera obra que vaig fer quan tenia catorze anys fins a l'última, quan ja tinc més de vuitanta.

¿Per què no li agraden els homenatges?

Perquè els homenatges que es fan actualment són tristos. A mi m'agraden els homenatges que es feien a finals del segle XIX i principis de segle XX quan s'organitzaven àpats impressionants, amb cent persones convidades, es llançaven olives pel cap i es feien discursos. ¡Allò sí que era divertit! I és que en el fons...  ¿Per a què serveix un homenatge?

¿Què queda avui d'aquell jove que el 1941 començava a l'Escola de Dibuix de Mataró?

A la meva edat, la vida és un record. D'aquell Manuel Cusachs queda nostàlgia, però no és una nostàlgia trista perquè durant tots aquests anys m'he dedicat al que realment m'agrada i he arribat a una bona edat. Estic content de la meva vida.

¿I què ha après durant aquest camí de setanta anys?

Que dedicar-te a l'art, a part d'interpretar els teus sentiments i deixar un testimoni, és un acte d'humilitat. L'art és un servei basat en l'observació i la interpretació de la vida i per fer això es necessita un punt d'humilitat.

La seva obra és coneguda pels bustos de personatges famosos (Porcel, Pla, Flotats, Terricabras...). Però en aquesta exposició també s'exposen dibuixos i pintures. ¿El dibuix és la base de tot artista?

Encara que avui sense el dibuix es pot fer tot, l'arrel de la plàstica sempre és el dibuix. Es pot dibuixar de moltes maneres: amb un llapis i un paper, amb un tros de fang a les mans... Personalment sempre he tingut un gran respecte i afició al dibuix. De fet, volia ser il·lustrador de llibres, segurament per la influència del meu professor, el mestre Manuel Cuyàs, però després em vaig decantar pels volums.

¿Qui han sigut els seus mestres?

Manuel Cuyàs, el meu professor de dibuix i d'humanitats -va ser un gran demòcrata en una època en què la democràcia estava prohibida-;  el mestre picapedrer Pere Barbany, ell em va ensenyar els secrets del granit, la pedra de la nostra terra; i posteriorment Josep Pla i Salvador Espriu, mestres del pensament i de la concepció de la literatura recreada en l'art. A més, els museus també han sigut per a mi un altre mètode de formació. Sempre hi he entrat amb ganes de deixar-me sorprendre.

Em parla de grans mestres. ¿Avui tenim una pèrdua de referents culturals?

Jo tinc por a la globalització. I no crec en la globalització perquè la cultura sempre és local. Encara que des de la Meseta ens vulguin fer entendre que Espanya és una, l'art no és un. L'art, la gastronomia, la literatura... sempre és local. Per exemple, només a la península Ibèrica, el gòtic manuelí de Lisboa no té res a veure amb el gòtic català de Santa Maria del Mar de Barcelona. I avui, a causa de la globalització, perdem identitat.

Un tema de referència de la seva obra és el país i la seva simbologia, destaca el grup escultòric “12 senyes de Catalunya”. ¿Quina valoració en fa, de la situació política actual?

Estem en un moment sensacional de transició i crec que la història ens donarà la raó. Ja són tres-cents anys de resistència. No sé per què la nostra personalitat ha sigut perseguida -perquè la tendència del català és ser tolerant- però malgrat tot, no l'hem perdut. En aquest sentit, els catalans ens assemblem al poble jueu.

¿Avui falta compromís per part dels artistes?

Hi ha hagut de tot. No tots els artistes pensem igual, però crec que els artistes hem fet un gran paper en aquest moment i molts artistes s'han jugat el seu prestigi fent certes declaracions.

¿I creu que el país i les seves institucions han defensat correctament els seus artistes i el seu art?

La cultura sempre ha sigut marginada en tots els nivells administratius. La cultura estava més anivellada quan la seva competència eren els toros, però ara ho és el futbol. Avui la cultura no és residual, però gairebé. La cultura sempre rema contra l'onatge, però un poble sense cultura està mort. I si com a artista hi he pogut posar el meu granet de sorra, jo ja em conformo.

Li fan antològiques, però vostè continua actiu. ¿En què treballa ara?

Notícies relacionades

Adif adjudica la redacció del projecte de remodelació de l’estació de tren de Mataró

Un incendi afecta un edifici de cinc plantes a Mataró

Amb arbres. Fa molts anys vaig treballar la transformació del cep en formes humanes i també la fusta amb travessies de vies de tren, però ara interpreto els arbres. Intento que cada arbre, tots diferents, tingui una aproximació a la figura humana.

Més notícies de Mataró