Nuccio Ordine, apòstol de l’educació: «L’escola ha de ser un centre de desintoxicació».

¿Ha llegit ‘El senyor dels anells’, de J.R.R. Tolkien?

No l’he llegit, no. 

¿És el clàssic de capçalera de Giorgia Meloni?

Meloni, Orbán, Bolsonaro, Abascal són empresaris de la por, gent sense sentit de la humanitat. La seva radicalització de la idea d’identitat és molt perillosa. Plutarc escriu sobre el vaixell de Teseu, on els trossos de fusta gastada es van substituint una vegada i una altra. «¿És el mateix vaixell?», es pregunten els filòsofs. La identitat mai és estable, sempre és dinàmica. Els clàssics són un antídot contra les seves ‘fake news’. 

Guanyen pista política.

La gent que pensa en el seu propi interès considera que qui té valors gratuïts i desinteressats és un idiota. Doncs ho soc. Camilleri explica el següent conte senegalès: hi ha un incendi a la selva i els animals surten corrents, l’últim el lleó. Mentre fuig troba un petit colibrí que vola cap a les flames. «¿Què fas? ¡Ets boig!», li diu. I el colibrí respon: «Tinc una gota de rosada al bec i intentaré sufocar el foc». Jo em sento com el colibrí.

Pot ser que es cremi.

No estic còmode a la universitat, que és una institució mercantil, però ensenyar em porta tant de plaer com llegir, sopar amb amics i passejar amb el meu gos Quirón.

Disculpi. ¿Ha dit «institució mercantil»? 

L’educació mercantil és la que fa creure als joves que han d’estudiar per aprendre una professió. ¡Això és miserable! Avui el llindar d’atenció dels joves és molt baix, però la culpa no és seva, que estan com drogats de mòbil. L’escola ha de ser un centre de desintoxicació.

Segons un economista estrella, l’estudiant d’humanitats hauria de firmar un paper que digui: «Sé que aniré a l’atur». 

¡Un ignorant! Amartya Sen, nobel d’Economia, explica que a Kerala, que era l’estat més pobre de l’Índia, després d’una gran inversió en salut i educació, té la renda per capita més alta del país. Les millors coses de la vida no tenen res a veure amb allò útil i amb el profit. Són les que fem de manera gratuïta. Llegir una poesia, escoltar música, mirar ‘Las Meninas’ de Velázquez. L’escola-empresa en què aprens tècniques per guanyar diners en el mercat destrueix els veritables valors.  

¿Com és la fórmula Ordine d’educació?

El professor ha de ser humil. En 32 anys no he entrat mai a classe sense treballar molt abans i sense estimar allò que ensenyo. L’objectiu d’un estudiant no és arribar a Ítaca, és l’experiència del viatge en una comunitat viva. La comunicació digital no pot transmetre coneixements.

Potser és la perspectiva d’un sènior.

No. En els dos anys de pandèmia els estudiants van seguir les classes al llit, amb el vídeo apagat, només escoltant. Això va provocar una pèrdua del rigor, de la postura fins i tot. Deia Ludwig Wittgenstein: «Jo no estic orgullós de les coses que he après, dels llibres que he escrit. Estic orgullós de l’esforç que he fet per aprendre. Perquè és aquest esforç allò que avui em dona el dret a la paraula». Cal guanyar-se el dret a la paraula.

Els temps demanen acceleració.

La tasca de l’educació és una forma de resistència, no de reproducció dels valors de la societat. És la lentitud, no la rapidesa.

¿Ho sap per experiència? Va néixer en un poble sense biblioteques, sense llibreries, sense escola.

I els meus pares només havien fet l’escola elemental. Vaig fer els primers quatre anys de primària a casa d’una mestra. Quan estava malalta, sortia amb bata, ens posava tasques i tornava al llit. La vaig visitar fins que va morir, als 89 anys, i em va fer un regal.

¿Es pot saber quin?

El meu full de valoració com a alumne. Deia que tenia amor propi, que feia les coses amb passió, que exercia un lideratge sense imposicions. El que va escriure és allò que jo soc.  

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

¿A vostè el recorden els alumnes?

Vaig tenir una alumna cega, que havien subestimat altres professors, que cada Nadal em truca per dir-me: «Professor, em recordo de vostè». Aquesta és la veritable recompensa del mestre, com ho va ser per a Louis Germaine rebre la carta de Camus, en la qual li deia que al rebre el Nobel va pensar en la seva mare i després en ell.