Gerard Romero, astre del canal de Twitch ‘Jijantes’: «No parlo amb cap directiu del Barça»

📺 DIRECTO @jijantesfc

💣Esta mañana hemos contado la bomba de Kounde culer💣#jijantesfc #mercato #JulesKoundeseraculer pic.twitter.com/BQa1jmV3Wa

— Gerard Romero (@gerardromero) 23 de julio de 2022

Sol, en una habitació, amb tres pantalles, fins a 16 hores en directe. ¿Què pren?

¡Però si quan bec un gintònic les cames em flaquegen! Només bec aigua, molta aigua, i procuro estirar-me al sofà 15 minuts. Directe, descans, menjar; directe, descans, menjar.   

Una emancipació una mica esclava.

Aquest estiu, la meva dona, la Lis, i jo ens hem confinat a casa. Si passava alguna cosa, ¡pum!, hi havíem de ser. Amb la marxa de Messi hi havien entrat 8.000 persones. La nit dels avals de Laporta, 5.000. Al tancament dels fitxatges, 150.000.

Es fa ja amb Ibai Llanos.

Vaig prendre una mica de consciència de l’èxit el dia que vaig ser amb la Lis a un concert a Tortosa i al sortir no podíem caminar. «¡Hòstia, aquí estan passant coses!».

Va passar que s’està forrant.

Podia haver-me’n anat amb la meva dona a les Bahames, però he passat una setmana a Formentera amb els meus pares, els meus sogres i la iaia de la Lis, per agrair el seu suport. 

¿Van entendre al principi el seu salt al buit?

Fa un any els meus pares em deien: «¿Estàs segur de deixar RAC-1?».

¿I ho estava?

Quan el Joan Maria [Pou] em va dir «et trauré dels partits perquè no m’acaba d’agradar el rotllo que portes», ho vaig tenir clar. Twitch s’ajusta a la meva manera de ser.

¿Diria que és un hiperactiu de manual? ¿Un malalt del Barça? ¿Un bufó?

Les tres coses em defineixen. Sempre he tingut la inquietud d’avançar-me, d’estar a l’última, de saber què s’estava movent.

¿Sempre, sempre?

Als 15 anys vaig trucar a la porta de la cadena SER i fins als 18 vaig seguir el Vilanova de futbol i d’hoquei. Al simultaniejar-ho amb els estudis, no vaig aconseguir la nota per entrar a la carrera i em vaig matricular en un grau de producció de ràdio i tele, que em va donar accés a RAC-1.

Ara hi deu haver qui li tingui tírria.

Hi ha molt periodista establert a la redacció a qui li molesta que estiguem al carrer i aixequem notícies. ¡Que ens acompanyin! Aquest estiu, els redactors de Jijantes han passat 8 i 10 hores a les portes de restaurants, hotels, l’aeroport, la Ciutat Esportiva, a veure què hi passava.

Va picar molta pedra per armar la seva agenda.

M’agradava la fotografia i durant anys vaig anar a la Ciutat Esportiva a fer fotos als nanos del futbol base. Les compartia amb ells i les seves famílies i vaig crear-hi un vincle d’amistat que, quan anaven ascendint, va tenir un retorn.

Un campió de l’‘Stratego’. 

No era estratègia. Jo no vaig tenir una adolescència com la majoria –els amics se n’anaven de festa i jo havia de matinar per anar a la ràdio–, i fins als 30 anys no vaig tenir una parella estable. Vaig tenir temps de cultivar els contactes. A Luis Suárez, per exemple, el vaig entrevistar quan estava a l’Ajax i vaig seguir els seus partits, el felicitava els gols, li preguntava per la seva dona.

Caure bé és un art. 

O caic molt bé o caic molt malament. Veure un home que balla la haka i munta sidrals enmig d’una entrevista pot agradar molt o gens. Crec que la gràcia és al còctel d’informació i entreteniment, que a la gent li fa companyia quan treballa, viatja, menja.

Vinga, ¿quina és la seva gola profunda a Can Barça?

¡No parlo amb cap directiu del club! Totes les meves fonts són ‘amics de...’. En el moment en què Laporta, Alemany, Juste i Jordi Cruyff saben coses, i tenen un cercle de relacions, ja està. I tinc una comunitat bestial.

¿S’explica la lleialtat?

El culer estava molt abandonat. Als tres mesos de començar vam llogar un espai al Casino de Barcelona per veure els partits, i venia gent de Mallorca, Astúries, Suïssa. Jo no entenia res. «Estàs fent créixer una comunitat», em deien. El ‘jijante’ que m’alerta d’un moviment perquè l’investigui se sent molt orgullós de col·laborar en la notícia.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

¿Quin do diria que té?

No tinc vergonya. Excepte a ensenyar el meu cos.