Sònia Cervantes: «Els que no creuen a Rocío Carrasco ja no ho faran»

És hora de treure’n conclusions.

Primer, la docusèrie ha sigut una teràpia de reparació per a Rocío Carrasco. Segon, ha donat veu a milions de dones. Tercer, gràcies a l’altaveu mediàtic, hi hem pogut anar experts a desenvolupar conceptes. I quart, i molt important, la visió de molts homes ha canviat. Per Twitter m’arriben missatges d’homes que diuen: «Gràcies; estic aprenent».

És una bona notícia, sí.

He d’admetre que jo mateixa no vaig voler veure el primer episodi –fins i tot declarant-me feminista, el documental m’ha fet revisar els meus propis prejudicis; però en el moment en què hi vaig entrar, em va atrapar la familiaritat d’un relat que he sentit mil vegades a la consulta. Mentre l’emetien, tenia al costat la meva parella, que normalment trasteja amb el mòbil, i s’hi va quedar enganxat. Li vaig preguntar: «¿La creus?». «Sí», va respondre. I en el seu esquema no li entrava que una dona renunciés als seus fills, però avui ho entén perfectament. Els que no creuen Rocío Carrasco ja no la creuran.

Sembla que és el cas de Rocío Flores. ¿Hauria sigut una candidata per a ‘Hermano mayor’?

Mare i filla són víctimes. Dit això, pel que descriu Rocío Carrasco, hi va haver un episodi de violència filioparental. Només que en els casos d’‘Hermano mayor’ hi havia un consens entre el pare i la mare, i aquí no. El consens és clau.

La jove ha pogut escoltar llargament la seva mare.

Si t’han instrumentalitzat i continues tenint contacte amb la persona que t’instrumentalitza, per molt que et facin prendre consciència, l’escolta no funciona.

Les seves xarxes s’han omplert de seguidors. ¿S’ho explica?

Es pot explicar des del negacionisme al relat de Rocío Carrasco, el desconeixement dels processos i seqüeles que hi ha darrere de la violència de gènere i de la violència filioparental, i des de la sacralització de la figura d’una mare que socialment ho ha d’aguantar tot.

¿El negacionista no té marxa enrere?

Si agafo Miguel Bosé i li explico que el meu pare va estar ingressat des del 30 d’octubre al 6 de novembre amb pneumònia bilateral –que ho va estar–, no canviarà d’opinió. El negacionista s’empara amb un dogma inamovible. Sense ell, perd la identitat. Li falten recursos per afrontar la realitat.

¿A certa premsa, també?

Rocío va explicar que l’agost del 2019 va fer una temptativa de suïcidi, i als dos dies van sortir periodistes en ‘prime’ dient que «una persona que pren tres pastilles no es vol suïcidar». És aberrant. És pornogràfic. És crueltat. I encara segueix el linxament mediàtic.

¿És capaç d’avaluar Antonio David Flores? ¿És ‘el Mal’, com sosté la seva exdona?

Abans, unes consideracions. Les males persones existeixen. En el moment en què, de forma intencionada i reiterada, fas mal a algú amb una finalitat, ets responsable dels teus actes. No dic que Antonio David sigui un psicòpata –ni de bon tros–, però en els perfils psicopàtics, manipuladors i maltractadors, el problema és que no tenen consciència que el que fan està malament. El seu lema és «el final justifica els mitjans».

¿Vostè ha pogut parlar amb Rocío Carrasco?

En un dels programes li vaig preguntar si el fet de gravar el documental havia suposat una teràpia de reparació. I em va contestar que sí, que era com si tingués una llosa a sobre i cada vegada pesés menys.

Fora de focus, ¿què li preguntaria?

Primer li diria: «Gràcies». I després li preguntaria si està preparada per acceptar qualsevol desenllaç, per assegurar-me que estarà bé passi el que passi.

¿Què creu que passarà?

Dubto que hi hagi un final de conte de fades. Després del que hem vist, caldria iniciar un procés de mediació entre mare i filla.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

¿I en la seva consulta què passa?

Des que va començar el documental, el 80% de les consultes són de víctimes de violència de gènere i casos de violència filioparental. Tinc una llista d’espera de dos mesos.