ASSUMPTES PROPIS

Pablo Servigne: «S’ha de fer el dol del món que coneixíem»

  • El teòric estrella de l’enfonsament de la societat industrial publica a Espanya ‘Colapsología’ (Arpa)

  • El científic francès va ser darrere del guió de la sèrie ‘El colapso’ (Filmin)

Es llegeix en minuts

La sèrie francesa ‘El colapso’ (Filmin) retrata en vuit esgarrifosos capítols –rodats en pla seqüència– els dies de l’enfonsament de la societat postindustrial. A la cuina del guió hi havia Pablo Servigne (Versalles, 1978), enginyer agrònom i doctor en Biologia convertit en teòric estrella del cataclisme. Ha desplegat arguments a l’assaig ‘Colapsología’ (Arpa), i en la conferència que va fer dilluns passat al Palau Macaya, de la Fundació la Caixa.

-¿Algú el convida a sopar? Una sobretaula amb vostè no la repara un Almax.

-Soc algú simpàtic i suau. Hi ha una distància entre el missatge que transmeto i la manera en què ho faig. Miro de tocar els cors, no el cap. I crec que això és el que desbloqueja el cervell de la gent. 

-A desbloquejar. El que exposa a ‘El colapso’ és una exageració, ¿no?

-¡El que mostra no és res! A la sèrie hem donat una versió positiva. 

-¿Enfrontaments per combustible? ¿Súpers buits? ¿Milionaris a la fuga?

-Això ja està passant. Líbia i Síria són ‘Mad Max’. Hi ha gent armada amb kalàixnikov circulant pel desert a causa del petroli. I hi ha milionaris que saben i compren terrenys a Nova Zelanda. 

-¿Què saben?

-Fa anys que Davos analitza el xoc. Al primer món el preocupa el col·lapse de la biosfera i el de la civilització industrial, però l’alternativa és diabòlica: s’ha d’escollir entre col·lapse o col·lapse. Si volem salvar la biosfera, s’ha d’enfonsar el nostre mode de vida; altrament, col·lapsarem igual. Jo ploro al pensar que els meus fills, de 9 i 7 anys, no coneixeran els elefants. Seran animals imaginaris com per a mi els dinosaures.

-¿Tan cecs estem?

-No ‘volem’ veure. L’enfonsament financer, el final del petroli, les pandèmies, la fragilitat del món econòmic, el final de les glaceres, la desigualtat creixent. Tot arriba alhora. S’ha de comprendre i intentar organitzar-se, i mentrestant, fer el dol del món que coneixíem. Acceptem que morirem i procurem que el que ens queda de vida sigui una vida bona.

-Amb aquesta incertesa, ¿vida bona?

-La incertesa és el motor de l’acció. Hi ha gent, com jo, que ha de llegir tots els llibres per començar a actuar. D’altres actuen per comprendre, tallant fusta i fabricant-se un immoble. El col·lapse podria ser una iniciació col·lectiva a la mort.

-¿...?

-Als pobles primitius, els avis internaven els adolescents a la selva i tornaven convertits en homes. Prenien contacte amb la mort i renaixien a través de la comunitat. Als 14 anys vaig tenir un accident –anava en bici i em va atropellar un autobús– i vaig patir mort clínica, i aquesta experiència de la fragilitat m’ha donat força. El col·lapse podria ser l’oportunitat de trencar la por i adonar-nos de la importància de la interdependència.

-I de mentalitzar-nos per a l’escassetat.

-El perillós no és l’escassetat, sinó entrar-hi amb la cultura de l’egoisme, que és una ideologia difosa pels rics. Ells parlen de la llei de la selva però, quan observes la selva, el que veus és ajuda mútua. Els humans tenim una enorme capacitat d’altruisme i autoorganització.

-Aguantem un any de confinament, no 10, que seria l’òptim per a la biosfera.

-Ens hem d’acostumar a viure en una economia de confinament. Es pot passejar, veure gent, viatjar en burro. Cristòfol Colom i Marco Polo van aconseguir la mundialització amb energies renovables. Jo vaig proposar al Parlament Europeu tornar a l’agricultura de tracció animal i van arrufar el nas. ¡Que ens deixin experimentar modes de vida que permetin enfonsar l’economia necrotecnològica! 

-Sembla que no hi ha temps, ni manera.

-S’han de trobar els intersticis abandonats pel capitalisme per crear mons nous. I hi ha maneres: la desconnexió, el desmantellament, la desobediència, la retirada. Serà hiperfatigós, perquè caldrà defensar-se dels atacs de l’Estat i de la maquinària mediàtica. És important un canvi de consciència, i fer-ho ràpid i alhora.

-¿Quina diferència veu entre viure i sobreviure?

-Un exemple simple: si poses un grup de survivalistes en un bosc, un any després no hi ha bosc i ells s’han matat els uns als altres. Si poses un grup d’amerindis, un any després el bosc és més bonic i ells han fet una comunitat amb rituals. Els rituals importen.

-Dona gran autoritat als aborígens, veig.

-Ens donen lliçons. Quan fa 50.000 anys es van assentar, van massacrar els animals; després es van adonar de l’error i van aprendre a viure amb ells. Les seves maneres d’organització pràctiques i espirituals permeten un equilibri amb el medi. Aquesta és la qüestió política important que nosaltres, els moderns, tenim a sobre de la taula. S’ha de tractar la naturalesa com a subjecte. ¿Per què no un Parlament de les Espècies? Si no compartim, morirem, també els rics.

-¿Vostè practica el que diu?

-No soc model de res. Visc a les muntanyes, procuro no deixar empremta i fer pedagogia popular.

Notícies relacionades

-¿Com li agradaria morir?

-Mirant als ulls els meus fills i dient amb orgull: «Jo he sigut això». I m’agradaria compostar la natura. O ser reciclat per ella.