ASSUMPTES PROPIS

Jose Coronado: «Les possessions et fan esclau»

Es llegeix en minuts

Sempre, sempre dona la talla: faci de policia amoral, patriarca gallec o pare celòpata, anunciï xocolata desfeta, posi veu a un audiollibre –l’últim, ‘Drácula’ (Audible)– o l’enxampin in fraganti amb senyores habituals del cuixé. Després de 50 pel·lícules, 20 sèries, dos fills, un Goya i un infart, l’actor Jose Coronado (Madrid, 1957), que ara roda ‘Entrevías’ per a Mediaset, ha tret algunes conclusions. 

-Ha triat sortir a la foto amb una peça Zoom. ¿Què explica de vostè?

-Que tinc un gran desinterès indumentari. Visc amb la roba que em donen els meus personatges. Només em compro mitjons, calçotets i poca cosa més.

-No és l’única cosa que li sembla accessòria, tinc entès.

-Amb els anys he après que les possessions et fan esclau. Així que m’he anat deslligant de les coses materials que m’impedien viatjar tranquil.

-¿Què és l’essencial?

-¡La salut! I l’amor.

-Comença el moll de l’os...

A la felicitat no només s’hi accedeix a través de l’amor de parella. Compartir amb éssers humans la vida és el més meravellós que existeix. Crec sincerament que la felicitat és la que reps quan dones, no quan reps. I no has de donar-ho tot a una parella.

-És un ocell solitari, vostè.

-Sí. En la meva vida, que és molt atrafegada, hi ha cent i escaig persones al meu voltant tots els dies. Necessito ficar-me a la meva bombolla i recarregar-me.

-¿Què fa en aquesta bombolla?

-Soc feliç amb una sèrie o una pel·lícula, perquè disfruto i perquè sempre aprens alguna cosa. I estar amb els meus fills, tot i que aquesta maleïda pandèmia ens impedeix abraçar-nos. Esperem que passi aquesta allau, tot i que està clar que vindran altres coses i caldrà adaptar-s’hi.

-¿El conforta haver viscut el gruix de la seva carrera sense aquesta llosa?

-Sí. Jo ja em sentia més que pagat pel viscut en els primers 30 o 40 anys. Però se’m parteix l’ànima al veure la falta de llibertat i il·lusió dels joves, dels meus propis fills.

-¿Als 63 anys continua intacta la seva il·lusió?

-El meu ofici em dona il·lusió com per viure 300 anys més. Per fortuna no he parat. La proliferació de plataformes estan alimentant gran part de l’ofici. I he entrat al món de l’audiollibre, un mitjà absolutament íntim, en el qual la teva veu arriba al cervell de l’oient. M’agradaria que el 2050, més que una pel·lícula meva, algú es posés a escoltar un conte explicat per mi.

-¿Sedueix més amb la mirada o amb la veu?

-Amb el cor. 

-És clar, és clar. ¿I amb vostè què funciona?

-La bondat. El físic o els milions m’interessen zero.

-Miri que s’ha ficat en mulladers roses, i sempre n’ha sortit sense cap taca.

-[Riu] Soc gelós de la meva intimitat, com qualsevol altre.

-Però és que parlem d’Isabel Pantoja, Esther Cañadas, Eugenia Martínez de Irujo...

-Mai he cobrat ni he muntat cap número. Acostumo a tallar les preguntes amb educació i simpatia, i això que l’edat ja m’està donant aquest punt en què podia arribar a un Fernando Fernán Gómez i el seu «¡a la merda!». No hi he hagut d’arribar, gràcies a Déu. Estimar els éssers humans no és res dolent, sinó tot el contrari. I no deixo de viure pel que diguin.

-Una coseta, ¿segueix el ‘culebró Pantoja’?

-Entenc que el segueixin, perquè és una altra droga, com el futbol, però a mi no m’aporta res, i de tot el que es parla hi ha mitges veritats i mitges mentides.

-¿Quina és la seva droga?

-Necessito somriure cada dia.

-Mals temps.

-Qualsevol petit gest de solidaritat ho aconsegueix, i compensa la ràbia que em dona l’entossudiment dels polítics a l’hora de posar-se d’acord i que s’anteposi l’economia a la salut en la distribució justa de la vacuna. Però he après a no empastifar-me emocionalment en el que no puc solucionar, perquè ja vaig tenir un infart.

-No el tindrà per la crítica. Aconsegueix un infreqüent favor general.

-Crec que això s’aconsegueix amb honestedat.

-¿Què entén per honestedat?

-El que més m’importa en un rodatge no és el resultat d’una seqüència, sinó anar-me’n al llit sabent que he ajudat l’electricista, el foquista, la maquilladora, que he ballat amb els meus companys de ball. Quan el meu fill Nicolás va començar a ficar-se en l’ofici, em va preguntar: «¿Per on començo?». I li vaig dir: «Per aprendre el nom de tots els teus companys, perquè abans que actors som persones».

Notícies relacionades

-Difícil per ell ser ‘el fill de Coronado’, ¿no?

-Suposo que hi haurà dies que els meus fills preferirien que el seu pare fos lleter. Però també han mamat l’ofici des de petits, això ho tenen guanyat. Jo vaig començar de zero, sense tenir cap contacte. Vull pensar que tenir-me de pare els fa estar orgullosos.