El declivi

Si encara és cert que, com va dir Manuel Vázquez Montalbán, el Barça és l’exèrcit desarmat de Catalunya, podríem convenir que el país està desprotegit emocionalment. Les milers de firmes recollides i pendents de validació per promoure una moció de censura a la junta directiva a causa dels seus errors, dels problemes del primer equip i de les ferides per estroncar de la vergonyosa derrota europea, van paral·lelament a la situació política. Aquesta, abandonada al seu desemparament i només apuntalada pels habituals animadors de la grada, també sembla estar en mans dels que no distingeixen entre equips i partits.

De fet, veient alguna intervenció de diputats amb qui era fàcil coincidir a l’estadi quan es permetia l’entrada, la seva retòrica no s’allunya massa del seu comportament com a aficionats. Despropòsits verbals, gesticulacions impostades, commocions gregàries i repartiment de culpes entre els altres. Mai l’admissió d’un error propi, no fos que se’l tingués com un desafecte al règim. El del club dels valors morts o el de la comèdia.

Si encara és certa la metàfora que Catalunya i el Barça són vasos comunicants, no ens hauria de sorprendre el moment futbolístic perquè seria d’obligada i derivada correspondència al moment polític. Perdudes una part de les referències que exportàvem com a societat emprenedora i avançada, sense més presència institucional que la reivindicativa i amb totes les principals i més importants portes abans de calorosa benvinguda avui prudentment tancades, el país sembla castigat a redimir els seus pecats si és capaç d’admetre’ls.

Mentrestant, la condemna passa per llepar les mateixes ferides reflectides en una doble pantalla. La que mostra un president amb un peu a fora resistint-se a convocar eleccions malgrat el clamor i, al costat, un altre amb data caducitat que tampoc es dona per al·ludit quan li reclamen responsabilitats.

Això no seria Catalunya si la trama no fos una mica més sofisticada, els punyals no es brandissin per sota de la taula i no fossin els seguidors del primer que probablement promouen la marxa del segon. Això sí, amb els seus principals instigadors acuradament amagats per preservar la seva astúcia. Tot d’acord amb els típics drames rurals que tant èxit van donar al nostre escàs teatre clàssic.

Si fos cert que, com va dir Josep Lluís Núñez en un dels seus inefables discursos, Barcelona porta el nom del club que ell va presidir, potser avui podríem entendre per què la ciutat està com està. Moixa, sense nord i canviant cap a no se sap on. Per la influència del virus, sí, però especialment per la progressiva decadència sobre la qual fa anys que llisca.

És el que té viure de renda d’un any històric. El 92. Que si no es renova el seu llegat ni es busca un nou lloc al món, tot el que acaba desenvolupant-se és un conjunt d’iniciatives d’acord amb les tendències populistes internacionals. De dretes o d’esquerres. I si el projecte consisteix a renegar de la història, moderna o contemporània, emparant-se amb les imprescindibles lògiques actuals, llavors el que es necessita és molt més criteri i molta menys revolució. Que aquesta ja l’està fent la tecnologia.