El Camp Nou, més gran i més íntim

L’escenari es planta en el gol sud, on sempre, tot i que ara no s’encara a la gespa sinó a la grada situada a la seva esquena, ocupada en una petita porció, tan sols 800 localitats distanciades entre si. Tot just un 1% de l’aforament que permetria una actuació a l’estadi: insòlita intimitat davant de les moles de ciment, a mesura que cau el sol, entre els ecos de les velles cerimònies de la cançó i el rock’n’roll que podem intuir manifestant-se com fantasmes. Hi ha una memòria en l’ambient que ens remunta a les nits èpiques de Bruce Springsteen, U2, Michael Jackson... Potser la pressentirann els artistes que vagin desfilant per allà: aquesta setmana ho faran el cantautor Ismael Serrano (dimarts i dimecres) i les bandes Fuel Fandango (divendres) i León Benavente (dissabte), així com Michael League, del grup Snarky Puppy (diumenge). I vuit bolos més se succeiran d’ara endavant.

Un baptisme reivindicatiu

L’ànima del Camp Nou estarà feta de desesperats xuts a porteria en temps de descompte i de copes platejades alçades, però també de descàrregues d’electricitat amb el puny amunt i de balades commovedores davant de la grada estrellada (quan els punts de llum els posaven els encenedors al vent i no els mòbils). I de cançons trenades amb causes socials, polítiques o culturals. Allà hi ha el primer dels concerts que va acollir l’estadi, el titulat ‘Som una nació’, a càrrec de la Crida a la Solidaritat, el 24 de juny del 1981, quatre mesos després del 23-F, i en el qual van actuar quatre figures de la cançó i el folk, Lluís Llach, La Trinca, Al Tall i Marina Rossell, així com el ‘cantaor’ sevillà Manuel Gerena. Campen per les xarxes valuoses imatges preses per la pionera Televisió de Cardedeu. Crida l’atenció que el públic es va situar exclusivament a les grades, deixant la gespa lliure, la qual cosa va deixar l’escenari una mica apartat de la calor popular. Efecte que es va corregir en el recital que Llach, en solitari (amb Rossell i Maria del Mar Bonet com a convidades), va oferir quatre temporades després.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

El gran any del Camp Nou a efectes musicals va ser el 1988: cites amb Springsteen (3 d’agost), Michael Jackson (9), Julio Iglesias (8 de setembre) i la caravana d’Amnistia Internacional, encapçalada pel mateix Bruce (10). Es va acariciar llavors la idea que aquest fos el nostre Wembley, la meca de les estrelles pop al seu pas per Londres, però aquesta plaça la va acabar ocupant l’Estadi Olímpic, inaugurat l’any següent i més petit i manejable.

Des d’aleshores, el camp del FC Barcelona està només a l’abast dels gegants: Los Tres Tenores (1997), Josep Carreras (1999), U2 (2005 i 2009) i el mateix Springsteen (2008 i 2016). I d’esdeveniments que transcendeixen la música: el ‘Concert per la llibertat’ promogut per Òmnium (2013). També, en l’altre extrem, per a aquests aforaments tan minúsculs com els que maneja el Cruïlla XXS, quan anar a la recerca del més gran resulta ser el més just.