LA CONTRA

Vacuna poètica

Els textos explicatius i autobiogràfics de Joan Margarit destil·len la lírica dels seus versos, i, aquests, el mateix realisme que el nostre present

Vacuna poètica
3
Es llegeix en minuts
Josep Cuní
Josep Cuní

Periodista

ver +

El futur és incert per naturalesa. Ho havíem oblidat perquè la tecnologia ens havia fet creure el contrari. Projectes, dissenys avançats, prototips... ¡tot un univers! Però aquell món que ens esperava va quedar congelat en la seva pròpia expectativa. Vist en perspectiva, la cancel·lació anticipada del Mobile s’ha convertit en una gran metàfora. Avui avancem com podem i pel retrovisor observem múltiples propòsits aparcats sense saber ni quan ni com podrem recuperar-los. Ni tan sols si això serà possible. Ahir estàvem tan confosos com avui preocupats. Només que no ho sabíem. Pensàvem que la seguretat estava al nostre abast i ara, observant, ho veiem tot ple d’incertesa. Posats a dubtar, fins i tot la ciència hi ajuda. 

L’estiu havia de mitigar els efectes del virus. ¿Us en recordeu? La temperatura i la humitat havien de facilitar la treva a l’espera de la batalla tardoral. No està sent així. Podríem haver-ho intuït perquè els primers estralls a l’Amèrica Llatina van ser en zones tropicals, però ens deien que allà el problema era social, de falta de recursos, pobresa i aglomeració. I vet aquí que les causes dels nostres repunts han sorgit de la marginalitat pròpia.

Semblava que havíem après alguna cosa del drama que va confinar les nostres vides. Tampoc.

Semblava, doncs, que havíem après alguna cosa del drama que va confinar les nostres vides. Tampoc. Ni per part dels qui s’haurien d’haver mentalitzat de l’obediència deguda a l’obligada responsabilitat ni de bon tros d’aquells que tenien obligació de prevenir per no tornar a curar. Però van perdre una porció important del seu temps en laments infructuosos. I allà estan, formant un Govern a qui delaten les costures de la seva capacitat. El pitjor, com va escriure el poeta, és que el salze no ha plorat encara totes les seves llàgrimes. 

A l’URSS dels 60, Ievgueni Ievtuixenko i els seus col·legues omplien estadis recitant les seves composicions. El seu era un públic àvid de canvis. Gent jove que canalitzava les seves esperances a través de la poesia social de qui era una referència. Per a ells i per al món. També per a Joan Margarit a qui sempre ha acompanyat la gran il·lusió que, entre nosaltres, la poesia inundi les grades i des del centre del camp els versos llisquin amb la fluïdesa i l’harmonia amb què sol fer-ho la pilota als peus dels millors. Com ell. Més enllà dels moments estel·lars, tristos o alegres, no és habitual que un poeta mereixi la portada d’un diari. I molt menys un poema. Com a homenatge, EL PERIÓDICO ho va fer dijous, en record dels 28.413 morts per la pandèmia. I va elegir el flamant premi Cervantes, que pels avatars del mateix destí que condiciona la nostra existència no va poder recollir-lo el Dia de Sant Jordi. La data que concedeix el seu protagonisme al llibre i aquest l’hi torna marcant en vermell la cultura. Coincideixen la mort de Cervantes i Shakespeare. I la de Josep Pla, de qui a l’inici de la pandèmia es va recordar la primera frase d’‘El quadern gris’: «Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la universitat», 8 de març de 1918. Més d’un segle després, aquella plaga ha sigut de referència obligada. 

Notícies relacionades

Pla no era gaire amant de la poesia. Va sentenciar que si la gran majoria dels versos inútils publicats s’haguessin escrit en prosa, el resultat general hauria sigut més positiu. Aquesta lliçó Margarit la té ben apresa. Els seus textos explicatius i autobiogràfics destil·len la mateixa lírica que els seus versos. I, aquests, el mateix realisme que el nostre present. El que conclou: «Mai, sense el dolor, podríem haver estimat així».