Carlos Toro: «Quan vaig escriure 'Resistiré' tenia un dolor sentimental»

‘Resistiré’ és l’himne dels balcons, els sanitaris i la infanta Elena. El va llançar el Duo Dinámico –Manuel de la Calva en firma la música– i el va vigoritzar Almodóvar a l’incloure’l a la pel·lícula ‘Átame’. Però és la lletra, inoxidable, la que combat el pesar. El seu autor, Carlos Toro Montoro (Madrid, 1946), des de fa 35 anys cronista esportiu, és un cavaller il·lustrat, fora del temps i dels flaixos (‘i això que té ‘hits’ com ‘Mamá quiero ser artista’, ‘Desesperada’ i ‘Oliver i Benji’!). Reservat, s’avé a confessar l’origen del superèxit.

-‘Resistiré’ ja no és seva

.-Pertany a la gent. Ha servit de bàlsam contra les adversitats individuals i per a la reivindicació de col·lectius que s’han sentit injustament tractats. Va sonar al Corralito del 2002 a l’Argentina. La xilena Michelle Bachelet la va cantar en una escola de nens discapacitats. La van entonar als Goya del 2015. I ara s’ha convertit en l’himne nacional de l’esperança.

-A hores d’ara, ¿l’emociona?

-Sí. Soc un home dur –que no fred– i no m’emociono amb facilitat, però aquests dies, quan surto a aplaudir i la sento als balcons, si parpellejo, se’m salten les llàgrimes.

-¿Orgull filial?

-Em poso al lloc dels que no poden acomiadar els seus familiars, els avis de les residències que han conviscut amb els morts, dels que temen pel seu futur laboral. La cançó no atura el virus, però dona una mica de força a aquells a qui el malson els atrapa.

-¿La va inspirar el seu pare, republicà condemnat a mort pel franquisme?

-Això ha corregut, però no és veritat. Està basada en la frase «qui resisteix, guanya».

-¿A què resistia quan es va asseure a escriure-la, llavors?

-En aquell moment, jo tenia un dolor sentimental. La clau és en la segona frase: «‘Cuando duerma con la soledad’».

-¿De debò? ¿I es va recuperar?

-Sí, sí. Tot i que, com també vaig escriure en una cançó per a Pablo Abraira, «tot amor etern és provisional».

-¿L’entonarà aquesta dama des del seu balcó aquests dies?

-És possible, però mai va saber que parlava d’ella. És la meva petita venjança. Les obres permeten als creadors reformar l’existència.

-La seva, en general, no ha estat malament.

-En la part humana he passat els meus moments durs. El meu pare va sortir de la presó quan jo tenia 13 anys –va ser una carència important– i la meva mare em va tirar endavant amb dificultat. Vivíem amb els meus oncles, tots junts, en circumstàncies precàries. Però vaig poder elevar-me sobre aquestes penúries originals, vaig fer tres carreres, vaig treballar en el que m’agradava i vaig arribar a l’èxit en les meves dues professions: la música i el periodisme esportiu.

-¿Què opina el fill d’un vell comunista que la infanta canti el seu himne?

-Els vells comunistes van contribuir a aquesta transició que alguns volen trencar ara. Que la infanta canti ‘Resistiré’ no deixa de ser una reedició simbòlica d’aquella unió del país al voltant d’aquesta convenció que és la monarquia.

-De poder elegir intèrpret, segur que n’hi ve algun altre a la ment.

-Bob Dylan. Si Dylan cantés ‘I will resist’, seria un reconeixement mundial.

-Amb la de ‘royalties’ que deu cobrar vostè...

-He pogut portar una vida còmoda, però austera. No tinc vicis. Mai he fumat, ni begut ni he sortit de nit. De les 800 cançons que he publicat, ‘Resistiré’ és, sens dubte, la que ha generat més beneficis. 

-¿Recorda el primer èxit?

-Va ser   ‘Ven, ven’, adaptació d’una cançó francesa que va gravar Marisol quan era a dalt de tot. I la gran empenta al mercat anglosaxó va venir amb Demis Roussos, un artista extraordinari per a qui vaig treballar molt.

-Tan bé que li anava, ¿per què va deixar la indústria?

-Sempre em vaig imaginar fent cançons i escrivint d’esports. Però en la música, hi va haver un moment en què van canviar les formes de relacionar-se amb les companyies de discos i les promotores.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

-Ja no era el seu món.

-No. Me’n vaig anar apartant, i ens en van apartar. La meva vocació musical estava prou sadollada. No em compensaven els esforços. El periodisme esportiu, que exerceixo des de 1985 –a ‘Cambio 16’, ‘Diario 16’ i ‘El Mundo’–, em permetia una total autonomia. Mentrestant, Marta Sánchez o Paulina Rubio continuaven cantant les meves cançons; i si les teves cançons segueixen, tu també.