Assumptes propis

Karen Armstrong: «Fantasiejo amb portar Jesús al Vaticà»

Karen Armstrong: «Fantasiejo amb portar Jesús al Vaticà»

JoanCortadellas

Es llegeix en minuts

Hi ha sensació de buit, d’extraviament, de final dels temps. A tall de medicina, l’experta en religions comparades Karen Armstrong (Worcestershire, Anglaterra, 1947), Premi Princesa d’Astúries de Ciències Socials 2017, recomana desempolsegar els textos sagrats i fer-ne una lectura imaginativa. A ‘El arte perdido de las Escrituras’ (Paidós) mostra el seu poder subversiu.

–Déu és...

–No ho sabem.

–Comencem bé.

–A catequesi em van dir que era «l’Esperit Suprem, que existeix per si mateix i que les perfeccions són infinites». ¡Error!

–¿On és l’error?

–Quan l’intentem definir, el reduïm a l’escala del cervell humà. Brahma va dir que Déu és «tot allò que existeix»; Confuci, que el cel, la humanitat i la natura formen una tríada sagrada que ha de treballar a l’uníson. El diví és a tot arreu. Ho travessa tot.

–¿I si no existeix? ¿I si és una fantasia consoladora?

–La troballa de l’‘Humà lleó’ d’ivori a la cova de Stadel (Alemanya) demostra que des de fa almenys 40.000 anys l’home manifesta una fam instintiva de transcendència. I la neurociència ha descobert que, tot i que no tenim un ‘punt diví’ al cervell que allotgi la sensació d’allò sagrat, l’hemisferi dret és essencial per a la creació de poesia, música i religió.

«Des de fa almenys 40.000 anys, l’home manifesta una gana instintiva de transcendència»

–És creient, m’imagino.

–Creure-hi no és l’important. La religió no va de creure-hi, sinó de fer. 

–Hi va haver un temps en què va ser monja.

–Vaig entrar a la Society of the Holy Child Jesus el 1962, als 17 anys. Amb tots els conflictes propis de l’adolescència a sobre, vaig pensar que em convertiria en una santa sàvia i serena.

–I no.

–Era incapaç de resar. No podia parlar amb Déu. Només em recordo fregant i cuinant. Vaig deixar els hàbits als 24 anys, exhausta i amb una gran hostilitat contra la doctrina catòlica.

–Doncs s’ha convertit en la superexperta en religions.

–Una vegada vaig anar a Jerusalem per rodar un programa de televisió sobre Sant Pau finançat per una productora israeliana i vaig descobrir en el judaisme i en l’islam aspectes molt alliberadors.

–Digui, digui.

–El judaisme no deixa de formular-se preguntes, no dona res per descomptat. I l’islam considera que Déu és massa gran per estar encapsulat en un sol credo, no exclou els altres.

–¿Què rescata de totes les tradicions?

–Totes formulen la regla d’or: «No facis a l’altre el que no vulguis que et facin a tu». L’Alcorà, per exemple, diu que no està bé amassar una fortuna privada, que cal compartir la riquesa.

Vaig deixar els hàbits als 24 anys, exhausta i amb una gran hostilitat contra la doctrina catòlica.

–El poder terrenal la practica poc

. –Els imperis mai han construït societats justes. A Londres, el 25% de la població viu en la pobresa i no sento que cap líder religiós en parli.

–Si entrés al Vaticà, ¿què cridaria?

–¡Obriu les portes a tothom! ¡Depureu els que han comès abusos sexuals! ¡Acabeu amb el celibat! O millor, ¡deixeu el Vaticà, és un palau!

–És dura,

vostè.–Fantasiejo de manera recurrent amb portar-hi Jesús. Imagino que tornaria a atacar el Temple.

–Tot i així, proposa tornar als textos.

–Però amb una mirada nova. Les Escriptures són un art inventiu. Ibn al-Arabi, místic sufí del segle XII, va dir que cada vegada que es recita l’Alcorà hem de sentir una cosa diferent, que si no ho sentim és que no el recitem bé.

–¿L’èxit de sèries com ‘Fleabag’ i ‘Mesías’ denota que hi ha set de fe?

–No ho crec. Ni tan sols els meus amics llegeixen els meus llibres. Diria que hi ha un sentiment de buit. Els moviments espirituals, com el ‘mindfulness’ i el ioga, se centren primer en el jo i, després, en el jo també. Quan ens posem al centre, ens perdem. Així és impossible trobar la serenitat i la transcendència.

«La religió no va de creure-hi, sinó de fer. Cal sortir de la bombolla de privilegis i curar el dolor del món»

–¿Llavors?

–Vivim en una mena de bombolla de privilegis i els textos sagrats ens inciten a sortir-ne i a curar el dolor del món, a explorar amb imaginació noves vies per arribar a la igualtat, l’amor i la compassió. Jesús va dir que al Regne entraria no aquell que resa a tota hora, sinó el que dona menjar al famolenc i beguda a l’assedegat. Cadascú ha de trobar el seu camí.

–¿Quin és el seu?

–Després dels atemptats de l’11-S, em vaig proposar ajudar Occident a entendre l’islam. No m’agrada volar ni viure als hotels, però és el que puc fer per aportar una mica de pau.

Et pot interesar

–¿Així experimenta el sagrat?

–Quan estudio, asseguda a l’escriptori, dalt de la meva caseta del segle XVIII, a Islington, experimento instants de transcendència.