Un altre multimilionari no, gràcies

Quan sentin els nostres representants polítics parlar de primàries, no els prenguin seriosament. El que organitzen els nostres partits és l’equivalent a un intercanvi d’opinions entre companys que diuen que debaten quan, de fet, només conversen. Aspiren a fer-nos creure que contrasten propostes quan, de fet, només matisen. I no sempre. Volen que els vegem com a gladiadors que s’hi deixen la pell però, de fet, només aconsegueixen interpretar, i malament, un paper de mínim risc. A tot estirar, perdre la nominació a la qual opten, però que com al final se’ls pot compensar amb acompanyar el guanyador, l’experiència se salda en positiu. Això sí, es passegen per les agrupacions locals com els candidats a la presidència del Barça s’escalfen recorrent les penyes.

Al final, la participació és mínima perquè els companys han detectat el joc virtual, si no arranjat. L’afluència dels qui haurien d’estar molt conscienciats és tan baixa que algunes formacions van obrir les urnes als simpatitzants i van aconseguir que es descobrís la trampa. No va passar res greu perquè aquí mai passa res i quan passa no té importància.

Quan les bases diuen prou

És cert que la dreta, que es va sumar tard a aquest procés intern, ha demostrat una rancúnia entre candidats tan irascible com l’esquerra. I quan això passa és perquè les bases s’emprenyen i voten contra l’ordre establert. Pablo Casado va poder alhora amb Soraya Sáez de Santamaría i María Dolores de Cospedal. Cospedal, al quedar eliminada a la primera volta, es va sumar a l’actual líder popular perquè sentia més animadversió per la totpoderosa vicepresidenta que simpatia pel guanyador. El PP havia pres nota del que havia succeït al PSOE.

Allà, els històrics es van pensar que podrien tombar Pedro Sánchez una vegada exercís el càrrec de secretari general després d’imposar-se per sorpresa sent un desconegut. Li van organitzar una revolta interna que va acabar en parany. Molts Brutus apunyalant Cèsar.  Després de saltar a la carretera i a la segona ronda, el fustigat es va cobrar les factures pendents. I aquí el tenim, de flamant president del Govern davant d’un partit en el qual ningú el contradiu. És el que té el poder, que fa d’adhesiu. I el que es mou, no surt a la foto.

El procés de primàries dels EUA

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Malgrat aquestes poques excepcions, el que vivim nosaltres no té res a veure amb el que fan els nord-americans. Allà el procés de primàries comença gairebé un any abans de la nominació final, que sol celebrar-se, al seu torn, l’estiu anterior al dia de les eleccions de novembre. Durant tot aquest llarg període, els debats televisats i amb públic se succeeixen de manera implacable fins a reduir els candidats als dos finalistes. Com al joc de les cadires. I qui perd la convenció, recolza el seu rival com si no hagués passat res. Així va ser com Hillary Clinton va acabar de secretària d’Estat de Barack Obama.

Michael Rubens Bloomberg (Boston, 14-2-1942) pretenia reduir aquest calvari al mínim. Afiliat fa un parell d’anys al Partit Demòcrata, va deixar passar el temps i es va afegir a les primàries quan el nombre d’aspirants es va reduir a la meitat. Va debutar dimecres. Es pensava que la cartera podria més que la bandera i es va trobar davant els seus propis fantasmes atiats pels seus col·legues, que li van demostrar tan poc amor com nul·la compassió. Li van retreure el seu masclisme i van denunciar la seva compra del silenci a les dones que va assetjar. Bernie Sanders va donar la benvinguda al club als implantats de ‘bypass’. I com que ho havia ocultat, va haver d’admetre aquesta realitat i la dels seus comptes opacs. I va ser així com la sisena fortuna nord-americana i dotzena mundial va començar a entendre que allà no buscaven un milionari. I menys encara de Nova York. Per a això ja tenen Donald Trump esperant-los.