No només futbol

El Barça somiat

És un exercici de responsabilitat establir el punt exacte en el qual es troba bona part de la parròquia blaugrana: fins al capdamunt

El Barça somiat

JOSEP LAGO

4
Es llegeix en minuts
Josep Martí Blanch
Josep Martí Blanch

Periodista

ver +

La pastanaga del demà

Digue’m quantes informacions que es publiquen es refereixen a fitxatges i et diré la il·lusió que el teu equip desperta avui al camp. La pastanaga del futur per apaivagar l’ansietat del present. Sigui en la finestra d’hivern, o sigui per les lesions, els anuncis d’hivern intenten projectar cap al demà la mirada de l’aficionat. Que deixi d’obsessionar-se amb el que passa avui, perdoni ràpid una planificació millorable i cregui que amb els reforços torna l’armada invencible. Tot i que l’experiència digui que en la majoria dels casos el que arriba són saldos. Bé, no sempre, aquí tenim Raúl de Tomás a l’Espanyol per demostrar que de vegades sona la flauta.

El somni recurrent del meu debut amb el Barça al Camp Nou ha patit per fi una variació. Agraeixo al meu inconscient aquest mínim de creativitat, ja que l’escena començava a resultar avorrida després de tants i tants anys repetint-se. Sempre era el mateix. Escalfava a la banda amb intensitat fins que Pep Guardiola em feia cridar per donar-me les últimes instruccions. Em passava el seu braç per l’esquena, em recordava que havia de pressionar alt i em preguntava: «¿Estàs llest?» Jo sempre responia al míster que ho donaria tot, tot i que en el meu interior pensés que aquest tot seria més aviat res. Saltava a la gespa i a les dues carreres el públic començava a xiular-me mentre al gol sud es desplegava una pancarta ofensiva cap a mi: «Josep, deixa de fumar i aprima’t». Quan em despertava, vostès ho entendran, estava angoixat.

Amb la meva nova fantasia onírica el dia comença amb millor color. Ara rebo la trucada del meu representant mentre estic veient Rocky III a HBO. Poso pausa per escoltar la seva veu entusiasta, que em comenta que ha rebut una trucada del Barça per sondejar-me. Soc a la llista de candidats per cobrir la plaça del lesionat Dembélé fins a final de temporada. Li dic que no m’interessa fitxar per un club sense nord i que prefereixo avançar en les negociacions amb l’Alaskert d’Armènia, que també està intentant contractar-me. Pengem. Premo el play i em preparo per disfrutar de la venjança de Rocky sobre Clubber Lang mentre dono cops de puny a l’aire al ritme de l’Eye of the tiger. Quan em desperto soc feliç, com a la primavera.

Els explico aquestes intimitats no per exhibicionisme, sinó més aviat per responsabilitat. Estic segur que poden ser útils, en un exercici de categorització de l’anècdota, per establir el punt exacte en el qual es troba bona part de la parròquia blaugrana: fins al capdamunt. 

Després de la subhasta a la baixa de la plaça d’entrenador (¡que maco que està Valverde amb barba!), es va precipitar el capítol en el qual Messi deixava els seus dits marcats a la galta d’Eric Abidal amb una bufetada de les que fan història. Com que no n’hi ha dos sense tres, faltava l’excursió de la directiva blaugrana al mercat ambulant dels Encants a la recerca d’un «9» com qui intenta trobar, amb un límit de despesa de cinc euros, un regal per a l’amic invisible de Nadal que, a més, el faci quedar bé. De tots és sabut que aquesta fórmula només serveix per despertar, en qui el rebrà, una il·lusió que no pot durar més que el que tarda a obrir el paquet i descobrir el que hi hagi dins. Tot té un preu, amics. Això ja ho vam aprendre amb Rocky I: «Si vols ballar, has de pagar els músics».

Notícies relacionades

¿Ens rabegem en excés amb la directiva? Pot ser. A més, algú pot cridar-nos: ¡Al lloro! ¡Que no estem tan malament! Que el Barça es troba a només tres punts del lideratge a la Lliga i a la Champions fins a la cua tot és toro. Cert. Són dades. Però també ho és que la planificació blaugrana de la temporada s’assembla a la que pogués ser l’obra mestra d’un pollastre sense cap. I això continuarà sent així siguin quins siguin els resultats.

Per descomptat que s’ha de ser optimistes per al que queda de temporada. L’equip és ciclotímic, hi ha tan pocs jugadors que de vegades costa tancar una convocatòria i l’ambient, potser el pitjor de tot, està carregat entre jugadors i directius. Així que sí, continuïn somiant, però escullin millor les seves fantasies nocturnes que un servidor. I, si anem a pitjor, no es preocupin, declamarem junts «sueño que estoy aquí, de estas prisiones cargado, y sueño que en otro estado más lisonjero me vi». Crec que això últim també és de Sylvester Stallone. Però en el paper de Rambo, diria.