Javier Gomá: «El fàstic és un motor de civilització»

Mai abans hi ha hagut tanta indignació i tan multiplicada. Javier Gomá Lanzón (Bilbao, 1965), director de la Fundació Juan March i filòsof hàbil a l’hora de definir amb paraules clares qüestions embolicades, ha meditat sobre l’assumpte. En dona compte a l’assaig ‘Dignidad’ (Galaxia Gutenberg), que dilluns va obrir debat al Palau Macaya de la Caixa.

–La sensació és d’apocalipsi.

–Puc imaginar que qualsevol cosa és possible –un atac nuclear, un cataclisme natural–, però no més ara que fa 100 anys. Sense excloure l’apocalipsi, crec que aquesta sensació és una de les expressions del descontentament.

–¿Què ens està passant?

–A més progrés del sentiment de dignitat, augmenten les causes d’indignació. A una esclava romana se li podia donar un ús sexual, formava part del seu estatus de cosa. Quan la dona recupera el domini del seu cos, això mateix es converteix en violació.

–S’hi ha arribat amb horrible lentitud.

–La moralitat té una velocitat geològica. Les dues instàncies que vetllen per la dignitat són: 1) la llei, que reprimeix de manera coactiva els comportaments punibles, i 2) el fàstic, que és el principal motor de moralització i, per tant, de civilització.

–¿Fàstic, diu?

–El fàstic que produeix el comportament d’altres –o el teu propi– és més efectiu que la llei. A l’Anglaterra del segle XIX es posava la gent a la presó per deutes, fins que autors com Dickens van descriure les presons llardoses a les seves novel·les. Durant un temps res va canviar, però la repugnància va acabar provocant reformes.

–Mentrestant, n’hi ha milers que sucumbeixen.

–Retraiem als governs occidentals insensibilitat cap als drets dels immigrants que fugen de la mort, la guerra o la pobresa. I és bo escandalitzar-se. Però hem realitzat un acte creador sense precedents: a l’estranger –històricament considerat un pària– se li reconeix la dignitat. L’interessant de la dignitat és que es coneix a través de l’escàndol.

–«Ningú és més que ningú», feia dir Machado a Juan de Mairena.

–És clau per entendre la dignitat. Obama no és en cap cosa superior a un immigrant que creua l’Estret.

–La realitat, tossuda, ho nega.

–No hi ha empresa superior a la de ser homes i dones.

–¿Quina és la indignitat més gran?

–La mort. En el fons, la mort és un delicte estructural perquè converteix els éssers vius en coses que són cadàvers. ¿Com és possible que la naturalesa hagi produït aquesta flor tan delicada que és l’home –per la seva consciència i moralitat–, i al final li acabi donant el mateix tractament que al mosquit?

–Potser ho mereixem.

–A mi em sembla un nyap. Es podria haver organitzat millor amb una miqueta d’imaginació.

–I això que és vostè creient.

–Ho soc. És incitant i una mica estrany, però no em funciona com a aspirina.

–Davant del final potiner, ¿què proposa?

–L’enigma de la vida és que som únics i, alhora, substituïbles. I la dignitat està emparentada amb un art de viure que faci justícia a tots dos. Un art que és ‘insubmissió’ davant del nostre destí funerari i ‘reconciliació’ alhora.

–¿Quin tipus d’‘insubmissió’?

–El lema seria: «Comporta’t de tal manera que la teva mort sigui escandalosament injusta». I allà entra la cultura, que genera valors com la bellesa, la bondat, la justícia i la tendresa.

–No canvia la rotació dels planetes.

–El segon pas és reconciliar-se amb la imperfecció humana. Jo recomano l’humor, l’esportivitat i el joc. En resum: si això és una comèdia, intenta fer-hi un bon paper.

–Quan no es té el bàsic, difícil.

–El concepte de dignitat és superior al de felicitat. Per a la felicitat es necessita un mínim de salut, d’economia, de sociabilitat; la dignitat la pots tenir fent cua per entrar al crematori d’Auschwitz. Pel fet de ser humans, tenim una dignitat d’origen, que no ens la pot treure ningú.

–El capitalisme ho intenta.

–El capitalisme tendeix a instrumentalitzar-ho tot, sí. ¿Això vol dir que sempre ho aconsegueix? No. I aquesta tensió és sana.

–Dirigeix la fundació dels March. Capital i cultura és un tàndem sospitós.

–Mai vaig rebre una sola indicació. La postmodernitat, el relativisme i el multiculturalisme han generat incertesa en l’àmbit cultural, i sento que la fundació pot ser una institució digna de confiança. No som avantguardistes ni trencadors. La nostra tasca és ser fills joiosos del nostre temps i, en la mesura possible, reformar la vulgaritat –filla de dos pares bonics, la llibertat i la igualtat– en la direcció de l’exemplaritat. 

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

–I vostè, ¿què s’autoimposa?

–Deixar als que em sobreviuen una imatge lluminosa i una obra literària digna de perdurar.