11 d’ag 2020

Anar al contingut

molt en sèrie

'Babylon Berlin' i els tontos útils de Vox

Tornen a Movistar les aventures de l'inspector Gereon Rath, potser per recordar que el feixisme va poder enganyar una vegada, una tragèdia, però que fer-ho de nou seria una miserable farsa

Carles Cols

'Babylon Berlin' i els tontos útils de Vox

Només 12 dies abans que Alemanya envaís Polònia, ‘The New York Times’ va publicar un ampli reportatge titulat ‘Hitler, el seu propi arquitecte,’ que no era precisament una fina anàlisi geopolítica sobre com el canceller alemany pretenia resituar els envans d’Europa, sinó que simplement el tractava com el que avui es consideraria un ‘influencer’. L’article elogiava el bon gust de Hitler a l’hora de decorar la caseta de fusta que el 1927 es va comprar als Alps bavaresos. Les alfombres, per situar el to d’aquest reportatge, concedien al lloc «una atmosfera de callada alegria». La historiadora Despina Stratigakos, si anhelen saber-ne més, té un formidable llibre sobre aquesta qüestió, sobre com mig món periodístic i polític es va deixar seduir per aquell leviatan amb bigoti.

En un clímax de la candidesa, quan el 1940 es va reeditar a Londres ‘Mein Kampf’, els beneficis es van donar a Creu Roja

L’ocasió per desempolsegar aquell reportatge la serveix amb safata la recent estrena a Movistar de la tercera temporada de ‘Babylon Berlin’, a la seva manera la versió policíaca del que al seu dia va ser ‘Cabaret’. Si en aquella meravella de Bob Fosse el decorat de fons dels números musicals de Liza Minnelli era l’ascens del nazisme, a ‘Babylon Berlin’ la barbàrie política emmarca les investigacions de l’inspector de policia Gereon Rath, en pantalla eclipsat per moments per la lluminositat de l’actriu Liv Lisa Fries en el paper de l’aspirant a policia Charlotte Ritter. El Berlín que retrata aquesta superproducció alemanya és el de setmanes abans del crac del 1929, caiguda econòmica que si als Estats Units va suposar a mitjà termini l’ascens polític de Roosevelt (per cert, defensor de la pujada de salaris sense que el ‘lobby’ empresarial l’acusés de comunista), a aquest costat de l’Atlàntic va comportar la consolidació de Hitler com a remei i, el que és pitjor, el final abrupte d’una època culturalment vibrant, en especial a la capital d’Alemanya, potser llavors la menys beata de les societats europees.

El retorn de ‘Babylon Berlin’ sembla que és per dir adeu. No n’hi haurà quarta temporada. Una pena, sobretot pel que convida a desempolsegar. Aquell reportatge de ‘The New York Times’, que encapçala aquesta 21a entrega de ‘molt en sèrie’, se cita sovint com a exemple de la candidesa amb què el món va encarar els anys previs a la segona guerra mundial. N’hi ha altres exemples. Menys coneguts. Més xocants. El millor es troba amagat en la crítica literària que George Orwell va publicar el 1940 sobre ‘Mein Kampf’, llibre que Hitler va publicar el 1925, però que una vegada començada la guerra, va ser reeditat a Londres per l’editorial anglesa Hurts and Blackett. Els responsables d’aquella companyia van considerar que era una bona ocasió per conèixer millor l’enemic, no per fer caixa, o això deien, i com a prova van anunciar que els beneficis obtinguts amb les vendes es donarien a Creu Roja. Sembla un acudit. No ho és.

La decència ètica evita que a Alemanya els líders filofascistes s’exhibeixin acompanyats de la versió bavaresa dels legionaris

No tothom tenia la perspicàcia d’Orwell davant l’ascens dels feixismes en aquells temps. Chamberlain, amb la seva insensata política d’apaivagament, no la va tenir, sens dubte. Probablement, no era fàcil interpretar el que estava a punt de passar. La qüestió és que els feixismes, als quals ara se’ls anomena ultradreta, com si això els edulcorés, tornen a estar molt presents, però en aquesta ocasió no serveix com a excusa la imprevisibilitat. A Alemanya no hi ha hagut aquestes últimes setmanes tontos útils que hagin explicat com els dirigents d’Alternativa per Alemanya, el Vox teutó, decoren les seves cases amb atmosferes de callada alegria. No se’ls ha blanquejat. El vergonyós pacte de Turíngia s’ha saldat aquesta setmana amb inapel·lables dimissions. Els alemanys, ni tan sols els lectors del ‘Bild’, que tant espai ha dedicat a la ultradreta, no esmorzen amb una galeria de fotos dels líders d’AfD muntant un cavall, posant amb l’equivalent teutó dels legionaris, escalant cingles amb uns ‘shorts’ massa ajustats o en programes d’entreteniment en horari de màxima audiència que no tenen ni la decència de donar a Creu Roja els beneficis de l’emissió.

‘Inside No. 9’, el far de l’humor anglès

Se’n va el Regne Unit, però ens queda ‘Inside No. 9’, potser el millor representant actual del que de forma elogiosa ha sigut qualificat al llarg dels últims 100 anys d’humor anglès. Filmin (perdó, la meravellosa senyora Filmin) estrena cada setmana, de forma sincronitzada a com ho fa la BBC a l’altre costat del canal, un capítol d’aquesta joia seriòfila que ja va per la cinquena temporada. Els episodis són autoconclusius. Es poden consumir sense ordre, com ‘pintxos’ en una taverna basca. El primer capítol d’aquesta nova temporada, ‘El árbitro es un CAP**LLO’, és el més original que s’ha guionitzat sobre les bambolines del futbol des que Ebenezer Cobb Morley va redactar, en una taverna, fet que aclareix moltes coses, les regles d’aquest esport.